Enric Julian, premi Pepito Zamora 2025

PEl Premi Pepito Zamora en la seva sisena edició ha estat per un nen de postguerra sense importància, com ell mateix s’ha definit durant la gala d’entrega de guardons de la Nit Premis Sitges a l’Escorxador Centre de les Arts Vives presentada per Alex Marteen, travesti multifuncional. Per la seva tasca de preservació dels documents inèdits i originals per construir i repensar la memòria del col·lectiu gai a Sitges, Enric Julian s’ha fet mereixedor del premi Pepito Zamora enguany, però també com a prototipus i exemple a imitar en la lluita de les persones homosexuals en la defensa dels seus drets. Julianen, l’alter ego cibernètic d’Enric Julian ha estat testimoni de les transformacions socials i ha sabut transmetre amb entusiasme  les històries d’una època fosca, la de la dictadura espanyola que reprimia qualsevol intent de dissidència, especialment la sexual. La persecució de la diferencia va crear camps de concentració on eren empresonats els homes homosexuals que eren detinguts per la seva condició, fet que va recordar Juliánen en el seu parlament d’agraïment en rebre el guardó.

Enric Julian Falgà va néixer a la Barcelona de la postguerra, el 24 de març de l’any 1942, en el sí d’una família de classe mitjana treballadora.  A l’escola Pia de la ronda Sant Antoni, de ben petit, va coincidir amb Ramon Moix, un altre nen de la postguerra que va trobar en la literatura i el cinema una via d’escapament i de llibertat davant de l’opressió d’un govern militar i feixista, obsessionat en la idea unitària d’una pàtria que era mare que ofegava els seus  fills. El  jove Quique va entrar a treballar en una agència de duanes al mateix temps que s’iniciava en l’esperit esportiu del Club Natació Barcelona on va trobar amics i companys de vida. Varen ser aquests amics qui el van introduir en les activitats culturals, el teatre d’art i assaig i les sessions de cinema a la filmoteca, únics espais on es podia respirar una mica de l’aire obert a la crítica o al pensament alliberat del jou absolutista i nacional-catòlic del règim instal·lat al poder.

Testimoni d’excepció Enric Julian ha pres consciència de la seva identitat dissident i en un moment donat, l’any 2000, va demanar que l’esborressin de les llistes, on hi figurava com a catòlic, davant la condemna de l’homosexualitat que el pontífex  polonès va fer a ultrança. En Quique va apostatar com a resposta al immobilisme i a l’encaparrament de l’estament religiós en la visió ortodoxa i patriarcal. Una societat que avançava passes de gegant superant les cotilles i llençant les faixes que volien amagar la naturalesa humana i la diversitat de les identitats sexuals i o afectives.

Protagonista del despertar d’un moviment d’alliberament sexual, Julianen, viu al dia i camina obrint vies i definint sentiments dels que se’n sent orgullós i digne capdavanter. Contragué matrimoni amb Francesc Reina, company i marit amb qui construeix nous pessebres i florides branques de relació on l’art hi té un paper fonamental. Confraternitza i forma part de la colònia gai sitgetana fent-se’n valedor i establint-hi residència estival i de cap de setmana al cèntric carrer Sant Francesc, gaudint de la cultura cosmopolita i metropolitana.

Ell va conèixer personalment Pepito Zamora i va pertànyer al grup d’amics que el 1974 van portar a terme una revista gai, àlbum de collages, fanzin de nom New Queens Screen (Noves reines de la pantalla) que homenatjava el figurista madrileny i se’n reia del mort i del qui el vetlla. Amb aquesta publicació casolana van aconseguir reunir 6.800 pessetes que haurien d’haver estat destinades a una làpida pel nínxol on era enterrat des de 1971. Però no va poder ser i varen ser les filles de la Caritat de sant Vicenç de Paül, anomenades popularment les germanetes dels pobres, les qui van rebre els diners com a donatiu a nom de José Zamora Vaixeras de la col·lecta solidària i fallida ja que el nínxol era de beneficència (el bloc donat per Josepa Brell al cementiri de Sitges) i no es podia posar cap llosa ni senyal i a més es buidava de restes cada cinc anys.

Altres artistes van arribar a Sitges i Enric Julian els va conèixer compartint alegries i penes, descobrint les essències de l’art, exposant també amb ells sota el pseudònim de Gabriel Rocha, en una mostra “somnis impossibles” a la Galeria El Centauro el 1975 amb un text de presentació de Terenci Moix, l’antic company dels Escolapis. També amb Peter Todd Mitchell i amb Eugenio Servin entre molts d’altres artistes departia la joia del viure i la tragèdia del morir. I vet aquí que després d’una altra pandèmia, aquella primera de la Sida no la podem oblidar mai, van trucar a la porta tres ànimes tafaneres que volien saber històries i collir una memòria que mai havia estat recollida, la dels gais sitgetans que ho eren però no ho sabien com diu el gravat de Josep Maria Rosselló, dedicat a Zamora i al seu etern enamorat José Constantinides, mort de pena tres dies després de la mort d’en Pepito.

Enric Julian guarda retalls, carpetes  i col·lecciona quadres d’en Peter Todd Mitchell i de molts d’altres artistes entre ells Josep Bofill i Carme Albaiges, residents colonials d’aquest Sitges que cada cop creix més i més però que encara conserva racons estimats com la platja dels Balmins on de bon dematí en Enric Julian hi planta la tovallola per gaudir del mar, de les vistes i de les companyies de nous amics italians, anglesos o americans, ai els americans! I tot i que ja està jubilat de fa alguns anys, el seu ànim actiu és jove, com un nen de postguerra sense importància, un infant que ha sabut transmetre coneixements inèdits, vivències d’un Sitges gai i esvalotat, d’una platja riallera i d’uns àtics on la tarda i les nits s’aturen a ritme de jazz, de blues, de rock and roll, de vodka o de vermut.

En Julianen no ha perdut el temps s’ha adaptat als ritmes i a les noves tecnologies, alimentant els seus blocs on escriu i recopila tot allò que li agrada o l’interessa. Curiós com un nen que encara és Julianen, un nen gran, una gran nen amb l’ànima generosa i cor calent del sol de Sitges i els peus plens de sorra de la platja dels Balmins. Ell és un nen de la postguerra sense importància fins que el vàrem descobrir i li vàrem voler agrair la seva hospitalitat , la generositat que ha tingut, la paciència d’explicar-nos com era el Sitges d’abans de la pandèmia, una Sitges gaia i un pel boja o esbojarrada, amb festes i saraus a casa dels amics i amb una Lili Barcelona i altres travestís que van omplir de màgia la Barcelona del franquisme, la Barcelona grisa de Porcioles.

Amb el premi Pepito Zamora l’Associació Colors Sitges Link i el grup de treball memòria LGTBIQ+  volem honorar la persona que és Enric Julian Falgà, un apòstol apòstata, el protagonista de la història que volem escriure perquè aquest nen de la postguerra tingui la importància que nosaltres creiem que té en la seva humilitat, en el seu passar sense fer massa xivarri però sense deixar-se trepitjar i reclamant allò que pertoca: dignitat, alegria, el sexe dels àngels i el Tartan del micos contra l’estreta de l’eixample. Quique, Sr. Julián, gràcies per tot i per més que no res.