Professors cremats, aules plenes i polítics sorpresos

Nova vaga de professors. Nova sorpresa nacional. Ningú s’ho esperava. Absolutament  ningú podia imaginar que persones treballant amb trenta alumnes per classe, burocràcia infinita, sous discutits i pressió constant acabarien una mica cansades. Increïble. 

Segons sembla, el professor modern ja no és només professor. Això està antiquat. Ara és una mena de pack Premium multifunció: 

- ensenya,  

- fa de psicòleg,  

- mediador,  

- educador emocional,  

- controlador de mòbils,  

- gestor de conflictes,  

- tècnic administratiu,  

       - i probablement en qualsevol moment també haurà de reparar la Wi-Fi del centre. Però eh, “tenen moltes vacances”. 

Les aules cada vegada estan més plenes. Hi ha professors que pràcticament necessiten prismàtics per veure els alumnes de l’última fila. Però des de dalt ho anomenen “diversitat enriquidora” i “nous reptes educatius”. Sempre sona millor així que dir: 

“No hi ha prou recursos ni espai”. 

I mentrestant, les administracions solucionen el problema de la manera habitual: creant més protocols. 

Hi ha protocols per convivència, protocols emocionals, protocols digitals, protocols antiassetjament, protocols de benestar, protocols pels protocols… Falta poc perquè els professors necessitin omplir un formulari per demanar permís per respirar entre classe i classe. 

I després hi ha el tema estrella: l’escola ara ho ha d’arreglar absolutament tot. 

L’alumne no respecta ningú? Escola. 

Addicció al mòbil? Escola. 

No tolera una frustració de cinc segons? Escola. 

No sap conviure? Escola. 

No sap ni estar-se assegut deu minuts? També escola. 

Perquè aparentment alguns han decidit que educar des de casa és massa vintage i ara el professor ha de venir ja amb funcions parentals incorporades.

I clar, després el mateix professor ha d’aconseguir que tota la classe aprovi competències, tingui estabilitat emocional, sigui inclusiva, sostenible, creativa, digital, resilient i probablement bilingüe en tres idiomes abans de dijous. 

Tot això amb ordinadors que triguen vint minuts a encendre’s i fluorescents que parpellegen com una discoteca dels anys 90. 

Els polítics, evidentment, ja han reaccionat. Han dit la frase sagrada: “L’ensenyament és una prioritat”. 

Traducció aproximada: 

“Farem una comissió, tres reunions i potser un PowerPoint”. 

Mentrestant, els professors continuen demanant coses revolucionàries i extremistes com: 

- poder fer classe amb menys alumnes,  

- tenir temps per ensenyar,  

- i no acabar cremats mentalment al febrer.  

Uns radicals. 

El millor de tot és que encara hi ha gent que es pregunta: 

“Per què ningú vol ser professor?” 

Realment és un misteri fascinant.