L'abandó de l'Iran

L’última revolta del poble iranià va començar el passat 28 de desembre, tot i que n’hi ha hagut moltes des del 1979, quan un dels règims més conservadors, masclistes i cruels dels nostres temps va arribar al poder. 

Quan era jove i vivia a Califòrnia, vaig fer moltes amistats amb altres joves d’aquest país, tots exiliats o fills d’exiliats. Si bé alguns havien estat vinculats al vençut govern monàrquic, la majoria eren d’esquerres i havien ajudat a derrocar-lo, per després patir la repressió dels traïdors que van voler eliminar-los i convertir el país en l’infern islamista que, encara avui, s’acarnissa especialment amb les dones.

I aquí estem tots, xiulant i mirant els ocellets que volen. La mal anomenada esquerra del nostre país, aquesta que ha destrossat qualsevol ideal de la veritable esquerra, aquesta que va omplir els carrers amb manifestacions massives per Palestina i no va dir ni piu per les víctimes de Hamàs, va acabar amb el feminisme el passat 8 de març quan, en lloc de cridar pels drets de les dones arreu del món, va dedicar-se a donar suport, indirectament, a un govern sanguinari que té la seva població tan atemorida com el mateix Netanyahu.

Per l’Iran, però, no n’hi ha de manifestacions massives. Però de manifestacions més petites, més menyspreades, que gairebé no han sortit als mitjans de comunicació i que sempre han estat organitzades per exiliades d’aquest país, n’hi ha hagut durant molts anys a llocs cèntrics de les grans ciutats, com és ara la Plaça Sant Jaume. Mai han rebut cap suport perquè, total, si el règim és enemic dels Estats Units i d’Israel, no pot ser tan dolent, oi? 

És precisament aquest pensament binari, contrari a la intel·ligència i profundament lligat als prejudicis històrics de la societat occidental, el que fa que, no només li donem l’esquena a l’Iran, sinó també a l’Afganistan, on l’apartheid de gènere ha esborrat les dones de la vida mateixa, o al Marroc, on l’activista LGTBI Betty Lachgar, malalta de càncer, roman empresonada per expressar les seves idees, com tantes altres. 

Ens importen molt poc els habitants dels països musulmans, ens importen encara menys les dones en general perquè fa temps que la nostra societat va abandonar el feminisme i el va substituir per ideologies buides lligades als interessos d’uns líders polítics als que seguim cegament, sense qüestionar-los, i sense qüestionar el que ens diuen, el com ens ho diuen, i el que ens deixen de dir els servils mitjans de comunicació. L’únic que ens fa moure és si les víctimes d’aquesta regió ho són d’Israel. Si haguéssim de definir aquesta manera de pensar i d’ actuar, ho podríem fer amb uns quants adjectius tan ferotges que em fa vergonya posar-los sobre el paper. 

Potser per demostrar que alguns de nosaltres no som part d’aquest vodevil d’hipocresia, hauríem de muntar unes quantes “flotilles” per arribar a tot arreu, però aquesta vegada que sí que vagin plenes de menjar i d’altres articles necessaris, en lloc d’egocèntrics amb ganes de protagonisme a costa de les tragèdies alienes.