Sempre connectats

Normalment també cal dir-ho no dura gaire i ben aviat (després de les corresponents i oportunes queixes veïnals) s’instal·la un nou fanal i aquí pau i després glòria.

Però en el cas de la foto per alguna circumstància força inexplicable a primera vista la cobertura protectora posada entre el vell i el nou fanal va quedar al descobert deixant a la vista tot un seguit de cables que feia por.

Quatre fils que quedaven lliures i al descobert del cilindre sense saber si estaven connectats o senzillament esperaven el moment de poder formar altre part dels sistema que origina la funció de l’enllumenat del carrer

Perquè si vas badant pel carrer i observes els baixos dels fanals de la ciutat  veurem que molts d’ells estan completament rovellats i amb algunes parts ja corroïdes. Diuen que la proximitat del mar i per tant d’una certa salinitat en l’ambient fa que es vagin desgastant més despresa i també un dels elements assenyalats pels experts en la destrucció de les bases dels fanals és l’orina del gossos. Molt  pixar-se i aixecant la pota al fanal ha portat situacions d’emergència pel manteniment i estabilitat del fanals de molts carrers. Molts pobles han decidit amb bon criteri prendre mesures per minimitzar aquest problema, és diluir el pipí amb aigua i unes gotes de vinagre que fa baixar la seva concentració i per tant és menys corrosiu.

Nosaltres serem més radicals. El gos surt pixat i cagat de casa. I sí pixen al fanal que s’enrampin i acabi amb els pèls de punta i un aura magnífica al seu voltant.

Per si de cas algun veí esparverat va cridar els artificiers pensat que quatre  cables junts podria ser algun artefacte dissimulat allà. Hipòtesi poc creïble però vaja no està de més desconfiar de qualsevol cable del que no veiem el final.

I aquí  ja hi comença l’escena que hem vist tantes vegades a les pel·lícules i sèries policíaques....

Arriben a tota llet els tedax amb la sirena a tope.

Baixen amb aquell equipament robòtic posat per evitar el possible impacte de l’explosió, si és que n’hi ha clar.

Envien un petit robot a explorar l’espai i els cables.

I encara ens els imaginem amb les alicates a la mà dubtant quin cable tallar per evitar la fatal connexió.

Però aquí no hi cable vermell... que a costum ser el que cal tallar.

I res família, que aquí no hi ha cap mena de perill més enllà de que algú hi ensopegui i vagi de cap a terra.

Tothom tranquil. Aquí no petarà res.

Però vaja no deixar ser una mica preocupant veure com els cables pengin penjam estan esperant que algú els endolli.

I endollats ja faran feina.

I d’endollats ja sabem que n’hi ha molts, masses però no deixa de ser una figura recurrent i típica dels món del treballs, dels estudis. Sempre hi ha qui a través de l’endoll d’algun amic, conegut o saludat ocupa un espai que potser no es mereix del tot.

També s’ha evolucionat en el tema dels “enxufats” i cada vegada es fila més prim i per tant ha baixat notablement aquells que per l’amiguisme o per la parentela ocupen algun lloc que potser no els pertocaria.

I encara la imatge ens portaria aquella frase de "tirar un cable" com a sinònim d’ajudar a algú que es troba en una situació complicada o té algun problema i que podem ajudar a resoldre’l. En definitiva allò que en diríem donar un cop de mà. I que fem amb tota la disposició i bonhomia possible.

Ara bé, si “tirar en cable “ és acabar enxufant a algú ja potser ho haurem perdut gairebé tot...

El cables van desaparèixer, i es va reposar el fanal com correspon. I res Conte contat, conte acabat.