Murs, murets i murals

Des dels set anys, cada cop que entro a l’estudi de casa em trobo el quadre d’un tren. És de la Pilarín Bayés i porta dedicatòria. El va comprar la mare a la Galeria Prisma, en una exposició de dibuixos que es feia en motiu del centenari de l’arribada del tren a Vilanova, crec. En va comprar un dels mitjans: una locomotora de vapor aturadada en una estació plena de vilanovins somrients amb ganes de pujar-hi. És un dibuix ple d’alegria, color, màgia i detall. Un dibuix que et transporta, un viatge en el temps, quan el vapor encara movia les coses. Fins i tot els trens. 

Fa uns mesos, sobre el pont de la Rambla Pirelli, a l’esplanada de l’Eixample de Mar, vaig veure un parell d’homes construint un muret sobre un mur ja existent. Em va semblar surrealista: construir un mur sobre un altre mur és com posar una porta davant d’una altra porta. Per més portes que hi posis, no passarà més l’aire. No vaig donar-hi gaire importància: a la meva ciutat aquestes coses passen.  

Però la setmana passada, mentre un samurai feia classes de defensa personal a un parell d’aprenents i un home ballava tango agafat a un pal d’escombra, uns vells discutien sobre un  mural que havia aparegut enclastat al nou muret. 

—Tenían que inaugurarlo el martes pero llovió y lo inaugurarán el viernes —va dir un d’ells. Calia fer el mur més alt per poder-hi col·locar aquest mural?  

És clar que no. O…potser sí! 

Benvinguts a Vilanova. La capital dels tres tombs, on des de fa uns anys només se’n fan dos. I aquest any, de moment, zero. Aquí, on tenim la millor gamba vermella que no es pot pescar, on pel mar neden tonyines que no es poden agafar, on a l’estiu suren tampax, palets per a les orelles i oli de crema solar, just aquí, la capital mundial del carnaval, del xató i del bull de tonyina, hem aixecat una paret per penjar-hi un quadre. La idea no té desperdici.  

El mural és bonic. I tant que sí! T’hi perds. És com jugar a trobar On és en Wally. M’agrada aquest caos ordenat que fa volar la imaginació. Pel què escolto dir als veïns, a ells també els agrada. Venen els vells i s’hi estan una bona estona fent descobriments abans d’anar a visitar les obres: que si hi veuen un laberint, que si aquell home és l’Altadill, que si en Pere Tàpies és al terrat de l’Ajuntament…

—Calla! Que això últim, potser sí que és veritat! 

Ells parlen i jo els escolto mentre intento desxifrar aquesta obra que encara no sé ben bé què és. M’hi apropo. És ben llis. Potser han fet un tractament perquè no hi pintin a sobre, no hi pixin els gossos o simplement per protegir-la de la pluja. No és un grafiti, ni una pintura, ni un dibuix, ni un mosaic. No és un mapa, tot i que té talls. No és un puzzle tot i que està fet amb deu peces. És  una reproducció? Una ampliació? Una fotocòpia embalsamada? Ni idea.  

—Es una pieza cerámica que copiaron de un dibujo original.—Diu, un altre. Aquí ho saben tot. Potser sí. Però si és una peça ceràmica perquè està fragmentada en deu trossos de 2x1  aguantats per quatre cargols. Bé, és igual. 

Abans d’aixecar aquest mur potser des d’allà es veia el mar. Potser només es veien els màstils dels velers. Qualsevol de les dues vistes era millor que un mur. Em costa de creure que no hagin trobat cap lloc millor per penjar un dibuix tan bonic. Només aixecar el cap, veig la façana de l’edifici Calderes, que també surt al dibuix. Potser hauria sigut un bon marc on penjar aquesta  obra? 

Pensava no escriure res. Una, també es cansa de queixar-se sempre. Però no me’n puc estar, m’hi sento obligada. L’altre dia, un amic arquitecte va comentar l’animalada de construir un mur sobre un altre mur i vaig pensar:  

—Exacte!  

No era l’únic a qui aquell emplaçament li semblava un disbarat. Per això escric, asseguda en un banc al pont de la Rambla Nova. D’un costat, el mur tapa el mar. De l’altre, encara es veuen els totxos amb què l’han aixecat.  

Aquest pont és un dels no-llocs més interessants de Vilanova. Un pont jove que s’inunda quan cauen quatre gotes, però que està ple d’històries invisibles. Durant un temps hi va viure un noi. Va obrir la tanca, com qui obre una llauna de musclos en escabetx. Allà on tothom hi veia brutícia ell s’hi va fer una “casa” aprofitant les entrades i sortides als pàrquings que mai es van acabar. Un dia algú va dir prou. Van buidar-ho, van treure les paelles, les pedres, els troncs, carbó, joguines i roba, i ho van tapiar. Però el temps és tossut i al cap d’uns mesos per algun altre motiu, algú va tornar a reobrir aquells murs. D’això ja fa uns anys. Uns anys en què als baixos d’aquest pont, s’han anat apil·lant maons pel terra, tanques metàl·liques i trossos de cinta de plàstic on hi posa “No passar”. A Vilanova, quan no sabem què fer amb una cosa, la tapem i ja està. Com que tot això passa sota la via del tren, no ho veiem i ens n’oblidem. Però el temps és tossut i sempre acaba fent caure els murs. 

Sento passar un tren. L’acer corten del marc del mural de la Pilarín em recorda el rovell de les vies. Ai, les vies… i els trens. Cada vegada que vaig al mercat sento com les clientes parlen de les vies. Que si hi ha imatges on es veuen les bigues penjant, que si la via de les costes està apuntalada per fustes podrides, que si les bigues estan rovellades, que si fa molt temps que els polítics ja ho sabien… I mentre les escolto, penso que per anar a Barcelona ja no només s’ha de tenir paciència, sinó que també s’ha de ser valenta. 

De cop, torna a sonar música davant del mural de la Pilarín. 

—Es Eddie Santiago. ¿Le gusta? 

—Em pregunta un equatorià amb samarreta del Barça que cada dissabte es planta allà amb la bicicleta. Beu cervesa, escolta música i fa companyia als coloms mentre els tira molles de pa. —Uno treinta. Compro las barras aquí mismo. Hay que ser buena persona, ¿no? Penso que sí, que és bona persona. I només desitjo que, si la policia l’enxampa donant de menjar  als coloms, la multa no sigui gaire important. 

Ell també és un vilanoví. Com els subsaharians que s’entrenen a la plaça. Com els aprenents de samurai, el noi que vivia sota el pont o els nouvinguts que sostenen la ciutat mentre mirem cap a una altra banda. Som molt més que Macià, Víctor Balaguer, Ventureta Mestres o Teresa Mañé i tot el que apareix en aquest dibuix grapat a un mur que no calia. Potser per això aixequem murs. Però els murs no aturen res: ni el mar, ni la gent, ni els trens. 

Al final decideixo intentar arribar a Barcelona. Tinc un bitllet de tren gratuït. Però no hi aniré en tren. Agafaré el bus.  

Com si algú sapigués que anava a escriure aquesta crònica, un bus acaba d’aparcar al bell mig de la Plaça 1 d’octubre, davant del mural. Uns nens marxen d’excursió i els pares els despedeixen. Just després, arriben uns operaris i munten una caseta verda al costat del mural. Arriba el Caramel i el Carnaval.  

Aquesta ciutat, com el tren, continua fent el que vol: murals, murs i gent que viu la seva vida, i  osaltres, la resta, només podem mirar, aprendre… i, de tant en tant criticar.