Polítiques d'habitatge

La nostra visió.

El text de l’Assemblea Docents, comunitat educativa 088 parteix d’una idea legítima:

La inestabilitat residencial afecta l’educació dels infants. Això és difícil, per no dir impossible de negar. Per aquest motiu ens hi hem adherit, però volem incidir i aprofundir una mica més en la problemàtica.

Un/a menor que pateix canvis continus de domicili, amuntegament, pobresa energètica o expulsió del barri probablement tindrà més dificultats escolars i emocionals.

Tanmateix, el document es centra només en un aspecte d’una problemàtica molt més complexa. Una bona política d’habitatge no pot tenir com a principal premissa que automàticament s’han d’ “aturar tots els desnonaments” i que aquesta sigui la solució correcta o suficient.

Una veritable campanya d’habitatge hauria de tenir en compte una política d’habitatge holística, exigint actuacions en diversos sentits:

• Instar a les institucions públiques a la creació d’un veritable parc públic de lloguer social, amb un ordre per llista racional i objectiva depenent d’ingressos, membres de la unitat familiar, etc.
• Rehabilitació d’edificis i pisos del SAREB per a lloguer social controlat per les institucions (ajuntament, diputacions) de manera col·legiada i amb mètodes per impedir la corrupció, control sobre màfies i adjudicats segons els criteris esmentats anteriorment.
• Ajuts al lloguer, més extensos que els actuals, mentre no hi hagi pisos accessibles per a tothom.
• Habitatges d’emergència de qualitat, amb especial atenció a les dones víctimes de violència masclista.

Creiem que el dret a l’habitatge implica també obligacions. Cal mantenir conductes que facilitin la convivència, la responsabilitat compartida i el manteniment de l’habitatge.

Les polítiques públiques no poden descansar sobre particulars, sinó sobre les administracions, que han de ser capaces d’oferir alternatives d’habitatge reals. La manca de parc públic trasllada el conflicte i enfronta persones amb vulnerabilitats diferents. No és incompatible defensar infants vulnerables i, alhora, pensar que no tots els desnonaments són iguals, ja que :

• no és el mateix una execució hipotecària després d’una estafa o una pèrdua de feina,
• que un impagament puntual d’una família vulnerable,
• que una ocupació conflictiva amb agressivitat, danys o activitats il·legals,
• que màfies o persones que instrumentalitzen la vulnerabilitat,
• que els narco pisos, que representen molts problemes per la integritat física de les persones, per la seguretat, la salut, etc.

És a dir, cada cas s’ha d’estudiar per la seva especifitat i tenir en compte diversos paràmetres. Cal protegir també el veïnat, diferenciar ocupació vulnerable d’ocupació abusiva i evitar que el sistema acabi expulsant els petits propietaris/es.

Posar-ho tot dins el mateix marc moral simplifica una realitat molt complexa.

També hem de contemplar el que comporta a nivell de la població en l’actual situació d’escassetat d’habitatge el fet de prohibir tots els desnonaments:

• Si les petites propietàries perceben que recuperar el seu habitatge serà gairebé impossible, molts retiren pisos del mercat.
• Això redueix oferta i acaba encarint encara més el lloguer.
• I els petits propietaris no són “fons voltor”; molts són persones amb un únic pis heretat o comprat com a complement per a la jubilació.

Des del punt de vista més general, evitar tots els desnonaments comporta una concentració de la propietat, en mans de fons voltors, de grans empreses i fons d’inversió. De fet, ja està passant a Barcelona i Madrid, que moltes propietàries de classe treballadora, que tenien un pis per viure i un altre per complementar la pensió o el sou, o bé esperant que l’ocupés un fill/a, s’arruïnen en aquest procés, havent de continuar pagant despeses del pis fins no poder fer front, i molta gent en aquesta situació està malvenent els pisos a fons voltors o grans empreses i fons d’inversió.

Aturar desnonaments sense crear alternatives habitacionals estables pot cronificar la precarietat en lloc de resoldre-la. S’ha de obligar les institucions perquè realment s’impliquin en crear un parc d’habitatge social, a més d’augmentar paral·lelament els fons per ajut al lloguer i d’aquesta manera, junt amb els topalls als preus del lloguer efectius i controlats, ajudar a que l’habitatge en general sigui assequible i no un bé de mercat.

Associació de dones feministes La Frontissa