Les enquestes electorals (I)

Arnau Nin 21-03-2007 22:33 Lectures 948

Arxivat a:

En aquest país hi ha mentides, grans mentides i enquestes. Aquesta provocadora cita l’expliquen cada any a l’inici de curs els professors de la diplomatura d’Estadística de la Universitat de Barcelona. I pel que es veu no els falta raó, a aquests docents, ja que quan es tracta d’enquestes, i sobretot si són electorals, qualsevol coincidència entre els resultats de l’estudi i els oficials és pura casualitat. En canvi, en els països anglosaxons, les enquestes gaudeixen d’un prestigi gràcies a la fiabilitat dels seus resultats. Com a exemple serveix l’enquesta publicada pel The New York Times sis mesos abans de les eleccions presidencials que situa Bill Clinton com el nou inquilí de la Casa Blanca en detriment del seu rival, George Bush pare. Efectivament, Clinton guanyarà les eleccions, i el NYT quadrarà la seva enquesta amb els resultats oficials. Només una petita desviació de poc més d’un 1 per cent, en un país de més de 170 milions de ciutadans amb dret a vot deixa els autors de l’enquesta a les portes de l’excel•lència.

Quina és, doncs, la diferència entre un sondeig electoral del New York Times i un altre de El Periódico de Catalunya, per posar dos exemples antagònics? Per què el diari nord-americà quadra els resultats i, en canvi, El Periódico patina? Per què allà sí i aquí no, i a sobre quan els recursos i la metodologia aplicada és pràcticament la mateixa? La resposta, com asseguren els professionals del ram, és la mentida. Sí, quan els ciutadans i ciutadanes dels Estats Units, Alemanya o Anglaterra responen una enquesta no menteixen; com a molt, es neguen a donar la seva opinió. I la diferència entre negar-se a respondre i mentir conscientment és abismal.

La mentida

La mentida, a casa nostra, és communtment tolerada, mentre que als Estats Units, per exemple, no és socialment acceptada. Un exemple: el pare de l’actual president dels Estats Units, George Bush, promet als nord-americans que no apujarà els impostos en un programa de televisió de màxima audiència. La frase, textual, és “Read my lips, no more taxes”. Com no podia ser d’una altra manera, Bush apuja els impostos poc temps després de ser nomenat president. En la següent convotatòria electoral, els demòcrates utilitzen la frase per acusar Bush de “manca de credibilitat i mentir conscientment al poble nord-americà”. A partir d’aquest moment, el partit republicà sap que ja ha perdut la batalla i que Clinton serà el proper president. Bush no va recordar la màxima nord-americana que diu que als Estats Units tot és possible, excepte mentir i deixar de pagar impostos.

A casa nostra, en canvi, la mentida no té aquesta connotació tan negativa. L’acompanyant del Lazarillo de Tormes es tira molles de pa al damunt per fer creure a tothom que menja cada dia i que, per tant, és ric; Zapatero promet que respectarà l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya; Aznar assegura que els iraquians disposen d’armes de destrucció massiva; Albert Rivera diu que el castellà, a Catalunya, està perseguit... No és estrany que amb aquest panorama els resultats d’una enquesta rarament coincideixin amb el posterior dictamen de les urnes. Si la ciutadania es permet el luxe de mentir en un sondeig, per què un polític no pot dir una bajanada en forma de promesa electoral enmig d’un abrandat discurs davant la seva militància?

Hi ha, també, altres aspectes que impedeixen als responsables de les enquestes i sondejos d’opinió afinar la punteria. Es tracta del vot ocult, la por a “ser descobert” i que tothom s’assabenti que no combregues amb la majoria ni amb el teu entorn, que no és altre que el teu cercle laboral, d’amistats i familiar. És el cas, per exemple, del vot al Partit Popular i, a l’altre extrem, de Batasuna, Esquerra Republicana i, perquè no, de Convergència i Unió. Quanta gent diu que vota Aznar o Rajoy en una enquesta? Pràcticament ningú, i en canvi, hi ha milions de persones que a les eleccions dipositen a la urna la papereta amb les sigles dels populars. Quants barcelonins, a les enquestes, diuen votar ERC? Ben pocs, i després, i davant la sopresa general, obtenen cinc regidors. Quants asseguren que des de que Jordi Pujol ha plegat no ha votat mai més Convergència i Unió? Llavors, com s’entén que a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya la federació nacionalista obtingui gairebé un milió de vots? En aquesta disparitat de criteris cal tenir en compte la mentida, però també el no voler ser “diferent”, en respondre de manera “políticament correcta” i així sentir-se protegit per la “majoria”.

Dit això, també cal tenir present el maquillatge a què sotmeten les enquestes els grans grups mediàtics i les adminsitracions. Per exemple, en l’últim baròmetre d’opinió del Centro de Investigaciones Sociológicas del passat 22 de febrer el Partit Popular es troba només a un punt i mig del PSOE en intenció de vot. Aquests van ser els titulars de portada de dos diaris nacionals a l’endemà de fer-se públic el resultat de l’enquesta del CIS: “Zapatero aguanta la presión del Partido Popular” i “Zapatero pierde la confianza de los españoles”. Davant d’una mateixa dada, dues visions de la realitat completament diferents. Finalment, la metodologia de les enquestes també també contribueix a les constants errades dels resultats. Un exemple recent: “En el cas que a les properes eleccions generals decideixi votar, per quina opció es decanta: PSOE, PP, altres o ns/nc?” Aquests “altres” no especificitats són els actuals 10 diputats de CiU, 8 d’ERC, 7 del PNB i 3 de Coalición Canaria, entre d’altres. En aquest cas, l’estudi passa per alt una realitat política i social molt complexa i rica en matisos. El problema és si aquesta negligència ha estat volguda o inconscient...

Un punt a favor

Dit tot això, hi ha un punt a favor de les enquestes, i és que marquen la tendència general i poques vegades s’equivoquen. És el cas, per exemple, de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, quan la majoria dels sondejos atribuïen la victòria a CiU i un fort descens al PSC. I així va ser, més enllà de pactes postelectorals. De cara a les properes eleccions municipals del 27 de maig hi ha tres enquestes que circulen sobre intenció de vot a Vilanova i la Geltrú. Totes marquen també tendències molt clares, com un augment de CiU, un clar avenç del PP que obtindria entre 3 i 4 regidors, cert retrocés del PSC, estancament d’ERC que l’allunya del tercer regidor, davallada d’ICV i escassa incidència de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) i dels independents d’Endanvant Vilanova (e-VNG), De tot això, però, en parlarem en el següent article. Amb tot, aviso que es tractarà d’una anàlisi prenent com a base les enquestes, i com ja he explicat abastament en aquest article, els resultats s’han d’agafar en pinces. Per això insisteixo en parlar de tendències, que aquestes sí semblen indicar algun canvi... si és que els enquestats no han mentit volgudament o per quedar bé davant els seus amics, coneguts i saludats. En parlarem...

Arnau Nin

El Gran Duc

Arnau Nin

Arnau Nin

Articles d'opinió i d'anàlisi polític, social i cultural

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

L'Ajuntament de Calafell ha identificat sis veïns que han llençat la brossa al carrer sense utilitzar els contenidors habituals. Ho ha fet regirant les bosses d'escombraries en un dispositiu desplegat aquest matí a la zona de Calafell Platja amb treballadors del servei de recollida de la brossa

Què et sembla que els municipis busquin a la brossa per sancionar qui no utilitza els contenidors?

Molt bé
Malament
M'és indiferent