A voltes amb l'educació

Els centres educatius no han tingut l'estabilitat necessària per a pensar més enllà del dia a dia . Tan sols en els últims 2 anys hem tingut la LOE, el Pacte Nacional per l’educació i ara, les Bases per a la Llei d’Educació, per no citar els diversos canvis d’experiències en plans estratègics, plans d’entorn, aules d’acollida, pla d’autonomia, escola inclusiva,....i un llarg etc.

Aquestes bases per una llei catalana, última proposta de l’últim conseller, ha sigut la gota que ha vessat el got i ha tingut la capacitat de mobilitzar una part important del món educatiu, com es va demostrar el passat 14 de Febrer quan el professorat i l’alumnat va sortir al carrer per demostrar el seu rebuig a un document parcial en l’exposició de la situació i totalment esbiaixat en els propostes per donar solucions.

És ben cert que tant l’informe Pisa com els informes de la Fundació Bofill , ens posen en alerta sobre les deficiències del nostre sistema educatiu en comparació amb la resta dels països que ens envolten, però també ens posen sobre la taula les desiguals circumstàncies en què ens trobem. Comparar països amb tan diferents punts de partida i amb situacions culturals tan diferents sempre és complicat i per tant hem de prendre nota sense perdre de vista les nostres particularitats. Per entendre’ns, si tenim una democràcia jove i hereva d’una etapa fosca de la nostra història en què precisament l’educació va ser un dels àmbits més maltractats i que dona com a resultat un país pobre culturalment i a més a més afegim que Catalunya es situa a la cua pel què fa a despesa pública tan a nivell europeu com de les comunitats autònomes de l’estat, podem entendre part del problema. No es tracta de no reconèixer la part de responsabilitat que té el sistema a nivell intern, sinó de no oblidar les nostres particulars circumstàncies ni la part de responsabilitat de la societat en general i de les Administracions en particular. L’escola és un reflex de la societat en la que està immersa i és només en aquest context i mitjançant la negociació que podrem posar-hi remei.

No em puc estar de comentar les dades que acompanyen la polèmica proposta de llei, encara que aquestes són parcials i manquen altres tan o més significatives.

Les de l’informe Pisa, fan referència al rendiment global en competència lectora, matemàtica, científica i resolució de problemes. En competència científica sobrepassem la mitjana de la OCDE, en matemàtiques i resolució de problemes estem 6 punts per sota i en competència lectora uns preocupants 16 punts. Si comparem aquests dèficits percentuals amb els següents, podem trobar part de l’explicació.

Un dels paràmetres que es té en compte donada la seva vital incidència en els resultats acadèmics de l’alumnat és el nivell de formació de les famílies, i és aquí quan veiem que no ens separa ni 6 ni 16 punts, sinó 26 punts per sota de la mitjana en els nivells de batxillerat i assimilats. Mentre la OCDE té un 45% de persones amb aquest grau de formació a Catalunya en tenim només el 19%, i la població que només té formació elemental és d’un 56%.

L’altra dada que ens ajudarà a entendre on estem, són els indicadors de finançament, recollits per l’informe Bofill. Mentre a casa nostra s’inverteix el 2,22% del PIB, la mitjana de l’estat és al voltant del 3% i l’europea del 5%. No obstant, s’hauria de reconèixer que en els últims anys s’ha intentat redreçar tímidament el dèficit històric que patim en les inversions en educació a Catalunya.

Una altra dada que acompanya el document, és l’increment d’alumnat estranger que ha suposat passar del 1,8% al curs 98/99 al 12,5% el curs 07/08, donant com a resultat que en 14 municipis de Catalunya el percentatge d’alumnat estranger supera el 25% i trobant-nos amb poblacions tan grans com l’Hospitalet i Santa Coloma de Gramenet que estan al voltant del 21%. És evident que el problema principal del nostre sistema no és l’alumnat nouvingut, però en tan elevades proporcions i sense els mitjans necessaris, incideix de forma clara. Per suposat també apunta el que tothom ja sap; el 85% d’aquest alumnat esta escolaritzat a l’escola pública, o més ben dit, en algunes escoles públiques.

Davant d’aquestes dades les propostes haurien d’anar encaminades a pujar el nivell d’estudis i cultura del país, a incrementar l’esforç pressupostari , garantir els nivells educatius considerats com a adequats i en buscar solucions per acollir amb èxit el enorme flux migratori per assumir-lo en condicions d’equitat i d’igualtat de condicions. Ans al contrari, les propostes són reduccionistes i res tenen a veure amb els desajustos plantejats.

La més polèmica de les mesures és la que obre la possibilitat de gestió privada dels centres públics; encarregant-se de la gestió del patrimoni i l’organització de recursos. Ens podríem trobar amb centres amb millor patrimoni i per tant més recursos que d’altres. Estaríem atemptant contra el principi d’igualtat d’oportunitats, un dels més importants que ha de salvaguardar l’escola pública i l’únic indicador en el que sortim ben parats a l’informe Pisa.

Una altra de les mesures que es proposen és la necessitat d’avaluar els centres dins d’un marc d’autonomia. Estic a favor de la cultura de l’avaluació, però per reflexionar sobre la pràctica docent i millorar els resultats, buscant fórmules que no es centrin en els resultats finals, sinó en el valor afegit . Per entendre’ns, no es pot demanar els mateixos resultats a una escola d’un barri benestant amb un nivell cultural alt i amb un alumnat homogeni, que a una escola que estigui en un entorn de risc i amb diversitats múltiples.

Deixant de banda altres propostes igualment desafortunades i perilloses pel sistema públic i reconeixent que n’hi ha alguna que està bé, el més important ara és demanar al Senyor Conseller que obri immediatament negociacions amb els agents representatius de tota la comunitat educativa per trobar solucions de consens. No podem fer una reforma centrada bàsicament en la gestió i tenint en contra a bona part de la comunitat educativa.

Per acabar. Es pregunta el Senyor Maragall a l’inici del document si estem complint amb els estàndards definits per les organitzacions internacionals i jo li pregunto si estem complint amb els estàndards d’inversió necessària. Els miracles no existeixen.