Nacionalisme banal

Fa unes quantes dècades, Hanna Arendt va escriure un pertorbador assaig titulat Eichmann en Jerusalem. Adolf Eichmann, figura obscura del nazisme, tenia una “particularitat”; millor escrit, no en tenia cap. Era un funcionari, gris i rutinari, d’aquells que no destaquen o, si ho fan, és per l’eficiència extrema. El que tenia de peculiar era la tasca que desenvolupava amb germànica precisió: la coordinació ferroviària ... dels trens que duien els jueus europeus als camps d’extermini.

Algú podria afirmar que el personatge desconeixia la mercaderia que viatjava en els vagons; la història ens demostra el contrari: ho sabia, i tot i així feia la seva feina sense cap mena de dubte ni fervor. Com aquell qui tanca una aixeta. D’ací que Arendt parlés de la banalitat del mal. No el mal entès a l’estil incendiari, voluntari, conscient ... dels jerarques o els militants convençuts; sinó el mal protagonitzat per l’home del carrer, soterrat, aparentment inexistent en superfície però estructurat insconcientment en l’individu. És en aquest sentit que Michael Billig reprèn ara el concepte teòric de banalitat ideat per Arendt i l’aplica ara a un altre àmbit d’estudi.

És possible el nacionalisme banal? O si es prefereix, pot ser insconscient i, aparentment innocu, el nacionalisme? La pregunta pot semblar estúpida, però no ho és; des del taxista que viu enganxat a la COPE al Boadella menor de torn, per aquestes terres tothom es creu un especialista en el tema del nacionalisme. Quan fins i tot els historiadors professionals patinen sobre el gel quan tracte el tema, un llibre provocador i atrevit com el de Billig és necessari. I és necessari perquè més que posicionar-se políticament el que fa és, simplement, mirar d’assentar tres o quatre bases sobre les quals treballar.

La primera, per evident, sembla una bajanada: el món modern està articulat –políticament- a partir de les nacions. L’afirmació podrà agradar o no, però difícilment es pot rebatre amb arguments amb cara i ulls. La segona: el nacionalisme és el discurs polític amb més extensió territorial i històrica de la història (més enllà fins i tot que el marxisme i el liberalisme). La tercera: existeix un nacionalisme, diguem-ne explícit o com vulguem, que és el que onegen voluntàriament i conscientment, posem per cas, aquells que volen que la seva nació esdevingui estat. La quarta: existeix un altre nacionalisme, diguem-ne implícit o com l’autor, banal, que lluny de ser un estat d’ànim intermitent és una condició endèmica dels estats establerts. Ho és en el discurs dels mitjans, en la representació verbal (el nosaltres versus l’ells), en la representació simbòlica. Billig no fa cap judici de valor; simplement, presenta uns fets que són difícil negables: tot estat constituït destil•la un discurs, una mena de “fil musical”, que és implícitament nacionalista i que no es reconeix com a tal. I en posa exemples: des de la premsa al discurs polític del filòsof nordamericà Richard Rorty. Algú podrà afirmar que, davant de la globalització i de la irrupció de “noves identitats” sectorials i concèntriques, el nacionalisme ha entrat en un període de recessió; podria ser. De moment, però, és als estats on resideix al poder, i és amb les identitats de caràcter nacional amb qui la gent s’identifica primàriament (és a dir, en primer lloc).

Billig potser no ens ofereix una perspectiva gaire nova dins dels estudis nacionalistes (al cap i a la fi, ja fa anys que un llavors jove Joan Fuster va escriure allò que tota crítica d’un nacioonalisme ve d’un altre nacionalisme); però sí que intenta ser honrat i asèptic, i evitar els judicis de valor. És més: els desemmascara; d'aquí la provocació: quan la majoria d'estudis sobre el nacionalisme es centren en opinions i bandegen les ciències socials, que algu s'acosti al tema d'estudi com correspon és destacable més enllà dels resultats concrets. L’únic problema del volum és que, a diferència del que seria recomanable, els seus lectors seran o bé gent de mentalitat oberta, o bé nacionalistes catalans (en el sentit ampli del terme: del catalanisme a l’independentisme passant pels diversos greus de sobiranisme existents). Però si algú ha de llegir aquest llibre, gairebé per prescripció mèdica, són els qui no se saben nacionalistes, el que creuen que el nacionalisme és cosa de l’altre. Els qui, en definitiva, practiquen el nacionalisme banal i que, com el rei nu, creuen que llueixen un magnífic traju d’Armani anomenat (post)modernitat. Però aquest públic, tant autosuficient ell, es troba massa còmode amb les seves creences com per llegir un llibre que les faci trontollar, i que els obligui a plantejar-se la naturalitat d’uns conceptes que defensen a ulls clucs.

Nacionalisme banal és un bon obrellaunes; llàstima que, les llaunes que s’han d’obrir, continuaran al rebost ben amagades. Per desgràcia, casos com els de Juan Carlos Moreno Cabrera són aïllats ...