La Fira també és dels expositors, els de casa

Accepto la proposta d’escriure al voltant de la Fira perquè fa cinc anys que no n’he parlat i perquè la distància -en el temps i des del bandejament- m’ha ajudat a veure-ho més clar. Potser no estaria gens malament que alguns fessin el mateix exercici i s’exiliessin, ells mateixos, uns quants anys.

La Fira de Novembre és una mostra multisectorial que troba la seva raó de ser en el seu mateix entorn; de la mateixa manera que ho viuen al Vendrell, per Santa Teresa, o a Vilafranca, el mes de maig. Són fires del tros i són importants, cadascuna, en funció del seu territori.

La nostra, com a esdeveniment tradicional del calendari de la ciutat, és una referència per a bona part dels vilanovins i les vilanovines; i és també una fita d’interès per a bona part de les empreses i dels establiments comercials dels voltants. Sense la nostra gent res no tindria sentit; i per tant, no val a suplantar-los.

No es pot pretendre una festa major sense els nostres entremesos populars i sense la gent de casa. De la mateixa manera, la Fira també és un succés festiu -que no vol dir folklòric- i també ha de mantenir la seva essència, com a fita local i comarcal que es capaç de mobilitzar persones i d’impulsar la nostra particular economia.

Però perquè la Fira de Novembre sigui un veritable element dinamitzador per al nostre territori ha de complir amb tres condicions: que tingui capacitat de convocatòria, que sigui un exponent de les activitats econòmiques de la zona –si més no, les comercials- i, sobretot, que tingui capacitat de generar entusiasme.

Potser és el moment de revisar el compliment de cadascun dels anteriors condicionants i treure’n conclusions. Ho estem fent prou bé? Voleu dir que no hauríem de fer-hi alguna cosa més agosarada i enginyosa, i no caure en la reiteració fàcil de tots els anys? No cal fer debats estèrils entre persones suposadament representatives: ja sabem el què ens diran perquè no diran res que pugui ofendre a segons qui.

Que els preguntin als expositors -vull dir els de casa, és clar- què en pensen i per què, cada vegada més, deixen d’acudir a la Fira.

Mentre els anys passen i mentre aquí no passa res de nou, el concepte i el model de les firesmercat a Catalunya ha evolucionat i arreu es treballa amb uns esquemes prou diferents dels nostres. D’una banda, l’expositor és tingut en compte a l’hora de dissenyar una nova edició
i s’escolta, cada vegada més, la seva opinió. D’una altra, s’han posat al dia -fires del segle XXI- les condicions de seguretat i de qualitat -tant per als visitants com per a les empreses que hi exposen- i això ha fet, per exemple, que s’hagi accelerat la ubicació dels certàmens firals
en espais adequats.

Ja fa massa anys que en sentim a parlar d’un nou espai polivalent amb capacitat per acollir una mostra firal. Al mateix temps, tots els anys, quan arriba la Fira es reobre el debat, gairebé litúrgic i per tant intranscendent, de quina ha de ser la seva ubicació. Però sempre s’imposa el corrent nostàlgic; és a dir, el parer de no fer res que pugui desagradar l’opinió del ciutadà, no sigui cosa que ho escrigui al Diari.

La Fira de Novembre ha d’evolucionar a espais nous i ho ha de fer amb idees noves. S’ha de posar al dia. Podem continuar gaudint d’una tradició de tota la vida però fer-ho a l’aixopluc de la modernitat.

De la mateixa manera que les empreses expositores han de ser competitives i han d’adequar-se als mercats i a les conjuntures, per molt adverses que siguin, una manifestació firal ha de ser el reflex del seu entorn i ha de contribuir a la seva dinamització, amb empenta, amb modernitat, amb entusiasme, amb il•lusió; i no amb els mateixos tòpics de tots els anys.