Promeses de menor dependència

Per tots és coneguda la llei 19/2006 de l’ordenament jurídic espanyol que a quatre de desembre regula la promoción de la autonomía personal en situación de dependencia, l’àmpliament debatuda llei de dependència, vaja. No ha estat la primera ocasió en que el govern central, ple d’eufòria, promet quelcom inabastable. Una normativa molt d’esquerres, d’ajuda al més necessitat, i que fou rebuda amb comprensible esperança per totes les persones dependents i per totes aquelles altres que pateixen les situacions de dependència. Però els números van quedar curts, on es calculaven, segons informacions no degudament comprovades, x beneficiaris, ha calgut multiplicar la xifra per dos, això sí, sense doblar recursos, que la crisi tot s’ho emporta, promeses incloses. La mateixa crisi que fa alentir la seva implantació és la que ens alerta de la disminució del superàvit que mantenia l’Estat per a fer front a exercicis de menys bonança gràcies a altres mesures tant d’esquerres (?) com el xec-nadó, d’igual import per a totes les noves mares o repetidores, sense considerar més variables (com poden ser renda o facilitat d’accés a serveis públics), potser per irrellevants o per a no complicar-ne encara més el càlcul.
Seguint amb la 19/2006, segons declaracions llegides a El Periòdico el 21 d’octubre de 2008, Zapatero no pot entendre que es digui que el govern no ha complert. Personalment he de dir que tampoc entenc moltes coses, però justament aquesta crec que és força evident. Que la pròpia llei digui que un 33% del seu finançament correspon a l’Estat, un 33% a Catalunya i el restant 33% als usuaris, no és ni tan sols comparable amb les xifres presentades: la Generalitat assumeix un 68%, mentre l’Estat es fa càrrec del 20%. Si a això hi afegim que, on el 2008 hi havia pressupostats trenta-nou milions d’euros, pel 2009 s’han reduït a divuit milions, encara se’m fa més complicat comprendre la diferència entre el promès i el dut a terme, les expectatives generades i la tossuda realitat.

L’Estat del Benestar inclou cada cop més demandes derivades dels canvis socials i de l’evolució demogràfica que ha de respondre, però no de qualsevol manera sinó de forma seriosa i realista. Ja n’hi ha prou d’ajudes superficialment agradables sense tenir en compte les necessitats reals de cada individu; ja n’hi ha prou de promeses emparades en una economia creixent que, a la tombada del cicle econòmic, es queden buides de pressupost disponible; i ja n’hi ha prou de crear esperances sobre dades poc contrastades amb la realitat i amb el finançament disponible. L’Estat del Benestar ha d’oferir serveis i donar ajudes quan això no sigui possible, però tot té un cost i, de moment, Catalunya és qui en paga la major part de la factura mentre tot avenç en el finançament és criticat i renegociat imparablement a la baixa, i tota proposta de millora és vista com un atac pels altres actors de la graella. Potser ja va sent hora d’aplicar les matemàtiques en els discursos polítics, no podem renunciar a saber que si Catalunya arrossega deute possiblement algú altre no ha fet els deures. Però això sí, pot esdevenir un discurs incòmode, exigir amb to contundent des del nostre Parlament, tot votant a favor sense fissures al Parlament Espanyol, pot resultar quelcom força contradictori, tant com el fet de tunejar a caprici el nou cotxe oficial.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles