Viure a Vilanova no pot ser un privilegi

Quan parlem d’habitatge, no parlem només de maons i de teulades. Parlem de seguretat, d’oportunitats i, sobre tot, de dignitat. Malauradament, a Vilanova i la Geltrú,  com a tantes altres ciutats, viure en un habitatge digne i assequible s’ha convertit en un repte massa difícil per a moltes famílies, joves i persones vulnerables. 

Una part important d’aquesta situació té arrels profundes: la greu crisi econòmica i bancària d’inicis de segle, que va deixar milers de famílies endeutades, desnonades i atrapades en situacions precàries que encara avui estan patint. Avui, a moltes llars, fins a la meitat dels ingressos es destinen només a pagar el sostre. El que hauria de ser un dret s’està convertint en un privilegi. 

És cert que l’Ajuntament ha posat en marxa, en col·laboració amb gestors privats, projectes per construir més de 250 pisos de lloguer assequible en sòl públic. Sabem que estan treballant de la ma de la Generalitat per incorporar al Parc Públic un edifici d’habitatges actualment en mans d’un fons voltor. La regidora d’Habitatge ens ha comunicat que es reprèn el programa de lloguer, iniciat en l’anterior mandat, per a incorporar temporalment habitatges privats al parc públic. Són bones notícies i ho celebrem, però cal ser realistes: aquestes actuacions, per sí soles, no resoldran totes les necessitats i les situacions que molts ciutadans estan patint. Mentrestant, no podem quedar-nos de braços plegats. 

Hi ha camins que cal accelerar. A Vilanova hi ha prop de 200 pisos buits en mans de grans tenidors i nombrosos solars sense ús, molts dels quals són propietat de bancs o de la SAREB, aquella societat hereva del rescat bancari i avui participada majoritàriament per l’Estat. Aquest patrimoni, que ara no compleix cap funció social, ha de posar-se al servei de la ciutat: habitatges assequibles, equipaments comunitaris i espais que millorin la vida als barris. 

També cal fer front amb honestedat al fenomen de les ocupacions. No totes són iguals. D’una banda, hi ha famílies vulnerables que, sense alternatives, ocupen per poder tenir un sostre: a aquestes persones cal donar respostes socials i ho podrem fer si ampliem el parc públic. Però també hi ha ocupacions amb finalitats delinqüencials o especulatives, que res tenen a veure amb la necessitat d’habitatge i que generen inseguretat i conflictivitat als barris. Aquí cal actuar amb fermesa i coordinació, de la ma dels cossos de seguretat i de la justícia. La clau és diferenciar, i respondre de manera justa a cada una de les realitats. 

Per fer-ho possible, necessitem més eines i més recursos: reforçar el Registre d’Habitatges Buits, crear la figura de l’Inspector/a d’Habitatge, garantir que la Taula Local d’Habitatge es reuneixi i funcioni de manera efectiva, i sobretot destinar més recursos municipals, econòmics i humans, a l’habitatge. 

Perquè, al final, tot es resumeix en un objectiu fonamental: adequar els preus dels habitatges, tant de compra com de lloguer, a la capacitat econòmica real de les famílies. Viure a Vilanova no pot dependre del compte corrent de cadascú, sinó de la voluntat col·lectiva de garantir un dret bàsic. 

No parlem només de construir pisos. Parlem de decidir quin model de ciutat volem: una ciutat que expulsa els seus veïns o una ciutat que garanteix que tothom que ho decideixi hi pugui desenvolupar el seu projecte de vida. 

Viure a Vilanova i la Geltrú no pot ser un privilegi. Ha de ser un dret. I aquest és el compromís que ens toca defensar entre tots i totes.