Misteris de la protesta estudiantil

Doncs bé, aquest bolet no ha sortit del no-res, és el resultat d'una dinàmica, d'una patata calenta que s'han anat passant tots els governs; el sistema educatiu. El cas més sonat aquest any és el moviment antibolonya, que no és altre cosa que la coordinació d'assemblees d'estudiants de diferents universitats. Cal explicar-ho tot al detall, sense anar a passes accelerades, sense presa però sense pausa.

Cal, doncs, observar alguns dels arguments a favor d'aquesta reforma universitària. El que guanya per golejada és el d'adequar els estudis universitaris al mercat laboral, d'altres diuen directament al mercat, deixant estar les màscares de l'eufemisme. Un exemple del primer cas és la militant d'Esquerra Republicana que en un article a Vilanova Digital escrigué :

Tal i com ha defensat repetidament el Conseller Huguet, la universitat és el pas previ al món laboral, cal que tots dos estiguin en contacte per a que els que per ella passin puguin veure's valorats en el món laboral. Hauríem ja d'estar cansats de veure la desmotivació generada per l'experiència de tants i tants titulats que no només no aconsegueixen feines adients als seus estudis sinó que, a més, la seva inversió es veu retornada amb remuneracions inferiors que d'altres no titulats. En sentit contrari, el Pla ha de servir també per a que les necessitats de professionals existents en cada moment al món laboral (tan privat com públic) puguin ser satisfetes per part de la universitat.

Esta bé, adaptem els plans d'estudi al món laboral, adaptem-los a les necessitats del mercat laboral del moment. On situem a un historiador? On situem a un filòleg? A un sociòleg? A un politòleg? I podríem continuar amb una llista infinita de títols. Canviem doncs els plans d'estudi cada cop que un sector productiu estigui en alça? En una economia globalitzada, com també diu l'autora, en un capitalisme financer, podem saber quin serà el que sobresurti dels altres? Apliquem la lògica darwinista als estudis universitaris? Aquelles carreres que no siguin aprofitables per al mercat laboral les condemnem a l'oblit? Com diu una expressió popular castellana, no nos des gato por liebre.

Ara passem a un altre dels arguments; el creixement de les hores de dedicació a l'estudi. D'acord, a ningú li pot semblar malament que incrementant les hores de treball la qualitat dels futurs titulats serà major. Ara bé, suposem que ningú treballa per pagar-se la universitat, que ningú s'ha independitzat, que ningú ha de pagar el transport per anar al centre d'estudi, que tothom rep una beca-salari, tornem al món real i ens preguntem ¿com compaginar estudis i treball? Fent la carrera en vuit anys? També cal exculpar en certa forma a Bolonya de tot això; això ve de lluny i cap govern ha tingut el mínim interès per solucionar-ho, reforma rere reforma i el problema continua.

Donem la volta a la truita i ens fixem en la democràcia universitària o la fal·làcia del sufragi universal ponderat, o de la representació minúscula de l'alumnat. Només per posar un exemple; la representació de l'alumnat als òrgans de govern de les universitats no està en consonància amb el nombre d'estudiants que hi ha, tenint major nombre els professors estant en clara minoria en la vida universitària. Per no parlar de les eleccions a Rector. Ens trobem davant de la perversitat del llenguatge, de la prostitució de la festa de la democràcia; el sufragi universal. L'Antic Règim al Segle XXI, estaments privilegiats i no privilegiats. ¿Així és com volen que els estudiants s'impliquin en la vida universitària si la seva capacitat de decisió, de maniobra i de participació es veu reduïda dràsticament?

És a dir, sumem els diferents factors, que no són tots, i que simplement són una visió reduïda; un estudiant X, amb un increment de les hores de treball universitari, amb un treball per pagar-se aquests estudis, i sense cap possibilitat de participar ni està informat dels plans d'estudi ni dels plans docents de la seva carrera. Sembla el retrat robot d'un lluç, o d'una persona que viu aliè a tot allò que l'envolta, d'un xai. Doncs bé, aquesta és la realitat de molts estudiants. ¿És estrany, doncs, que es produeixin tantes protestes entorn a una reforma que no ha tingut en compte a la comunitat universitària, i encara menys als estudiants?

Cal tenir en compte que la universitat és un espai de coneixement, i que l'esperit crític ha de ser la seva fragància diària. També, que no tots els sectors estan representats de la mateixa forma, discriminant clarament a sectors com el Personal d'Administració i Serveis i als estudiants. Per tant, tota reforma ha de fer-se des de la comunitat en la seva totalitat i no només des de la cúpula d'aquestes, els consellers o els ministres de la Unió Europea, que en molts casos no tenen gaires coneixements en aquests terreny. Ara que sembla que s'estableix un diàleg entre estudiants i les autoritats s'ha posat en evidència que només ens fan cas quan cridem i els molestem, i que quan els molestem es posen en evidència bordant una sèrie d'arguments buits; es compleix la màxima quixotesca, "ladran, luego cabalgamos".

Juan Manuel Rodríguez, membre d'EUiA al Garraf