Quan Carnestoltes tornà de l’exili

Llegint el llibre d’Andreu Mayayo “La Ruptura Catalana”, un estudi imprescindible per entendre que les eleccions constituents de juny de 1977 –gestionades pels hereus del franquisme amb procediments poc democràtics– van comportar una ruptura cultural i política que posaren més a l’abast l’autogovern a Catalunya, trobem un exemple de com la cultura democràtica havia conquerit el carrer, a les manifestacions, a les festes populars i també al carnaval vilanoví. El professor Mayayo remarca com a Vilanova i la Geltrú l’Arrivo de Carnestoltes de l’any 1977 fou rebut per un munt de mascarots que representaven la cursa electoral a la manera de la volta ciclista amb grups de “monàrquics”, “falangistes”, “fuerzas nuevas”, “catalanistes de la ceba”, “comunistes”, i fins i tot els “Grapo”, que tirant petards intentaren “segrestar” l’alcalde Josep Piqué, que aleshores es trobava entre el públic de la Plaça de la Vila. Els pamflets llençats pregonaven: “Vota Carnestoltes i tindràs Carnaval tot l’any”.

El carnaval vilanoví, entre els anys 1975 i 1978, ens permet entreveure com els canvis al carrer van anar sempre un pas per davant dels canvis a l’esfera política, tot i que no podem obviar que, malgrat l’aparent explosió subversiva del carnaval de la ciutat, la festa al carrer continuava sotmesa severament a la vigilància governativa: una notícia del Diari de Vilanova (15-II-1975) ens revela que els poders fàctics no eren tan sols policials i ressaltava, a propòsit de la celebració del Ball de Mascarots, “la aparición de un buen número de grupos satirizando aspectos y hechos de la vida social, nacional e internacional, sin que bajo nuestra consideración se pasara en ningún momento unos límites razonables”. Mesos abans de la mort del Dictador, el carnaval continuava essent la Fiesta Mayor de Invierno, i les Comparses, que aleshores celebraven el vintè aniversari de la seva reaparició, s’esdevenien un plat central i únic, i més aviat carrincló, si no fos perquè diverses entitats de la ciutat havien organitzat paral·lelament el “Ball de Mantons, el “Sopar de Xató” de Dijous Gras al Saló Marfil, o el “Ball de Mascarots” per dinamitzar el carnaval en color sèpia de la darrera etapa del règim franquista a la nostra vila.

L’any 1976 coincidí amb l’elecció, els primers dies de febrer, del nou alcalde de la ciutat, Josep Piqué i Tetas. Malgrat la mort del Dictador, el vell règim subsistia i procurava acomodar-se a les noves circumstàncies tot i el passat franquista, o almenys col·laboracionista, d’alguns representats municipals. Fou l’any de la restauració de l’Arrivo, de la recuperació de les Danses de Vilanova i de l’Enterro de la Sardina. Tot i això, la situació laboral a la ciutat, amb successives vagues als sectors de la construcció, el transport i l’ensenyament secundari, no convidava a l’optimisme perquè els canvis polítics encara quedaven lluny en el temps. Del carnaval de 1977, a més dels aspectes referits per Andreu Mayayo a la seva recerca historiogràfica, significaríem igualment que les celebracions coincidiren amb un clima polític efervescent i enrarit en vistes a la contesa electoral del mes de juny.

Finalment, 1978 fou l’any de la consolidació del carnaval vilanoví tal i com és entès –a grans trets– en l’actualitat. En Carnestoltes, tal i com anunciava la premsa de l’època, havia tornat de l’exili. Entrevistat pel periodista Jordi Alsina (DVG, 4-II-1978), en Carnestoltes reivindicà el seu regnat com una monarquia espontània, sense eleccions generals ni municipals: “el Carnestoltes és una figura històrica, que neix espontàniament, sense que ningú li hagi de donar permís i –més important– sense que hagi de demanar permís a ningú. Degut a una colla de circumstàncies que tots sabem, el Carnestoltes es va autoexiliar a una illa perduda enmig d’un desert, i aleshores ha estat absent d’aquí”. I afegí, encara: “Malgrat els esforços de comissions i de gent perquè jo retornés d’una manera pública i, fins fa poc, quan ja pràcticament vaig fer una aparició privada, vaig reaparèixer fa dos anys: i l’any passat sembla ser que va ser un primer pas definitiu per consolidar la meva presència a les festes de Carnaval”.

A través de les celebracions del carnaval, i a través d’altres manifestacions de caire laboral, cultural o polític, la ciutadania vilanovina va apropiar-se novament de l’espai públic, un dret indispensable que també a la nostra ciutat va ser anorreat i reprimit pel franquisme i els seus acòlits a escala local durant gairebé quaranta anys.