De Túnels a Corredors, i altres contingències

En aquest sentit els que vivim al Garraf en sabem força. Accedim a comarques tarragonines amb transbords a Sant Vicenç de Calders i trens regionals d’horaris increïbles. Hem de dedicar hores de viatge ferroviari per accedir a una capital de comarca com Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) ubicada a quinze quilòmetres de la capital de la comarca del Garraf, Vilanova i la Geltrú. Com a alternativa (i única possibilitat en localitats on no disposen del servei ferroviari) ens queden les línies d’autobusos que ens permeten fer el trajecte per la C-15, la carretera que uneix les dues capitals i que engoleix més trànsit del que pot abastar en hores punta, per no parlar de què passa quan (fet no tan estrany com seria de desitjar) algun accident o alguna màquina talla-herba hi dificulta la circulació. I entre oferta “tan diversa” per a tanta possible demanda encara ens hem de sentir a dir que un “bon ciutadà” ha de fer ús del transport públic i no abús del privat.

Tot i així, de tant en tant surten notícies com la del Túnel de Bracons que ens fan pensar que alguna cosa es mou, que sembla que finalment tenim un govern que ha entès que Catalunya ha de ser més que Barcelona i que no podem criticar als altres un centralisme que nosaltres també hem tendit durant anys a practicar. En el cas nostre del Garraf hem de dir que, a més, l’aposta no només inclou la construcció de més i més asfalt sinó que finalment podrem ser usuaris de quelcom tan “sosteniblement” necessari com la Línia Orbital Ferroviària entre Vilanova i la Geltrú i Mataró, passant per Sant Pere de Ribes, Canyelles, Vilafranca del Penedès, la Granada, Subirats, Sant Sadurní d’Anoia, Gelida, Martorell, Abrera, Terrassa, Sabadell, Barberà del Vallès, Santa Perpètua de Mogola, Mollet del Vallès, Montmeló, Parets del Vallès, Granollers, la Roca del Vallès i Argentona (segons dades facilitades pel servei gencat.cat). Aquesta nova línia haurà de donar servei a una població calculada en més de vuit-cents setanta mil habitants i s’hi preveuen setze milions de viatgers a l’any.

Si ens endinsem encara més en el cas particular, cal dir que a Cubelles de fa uns anys que podem moure’ns pel poble amb bus urbà. Servei que no tan sols ha tingut bona rebuda sinó que, a més, des dels canvis d’horaris i itineraris de l’any passant, ha augmentat en un 60% el nombre d’usuaris. Així doncs, sembla que no som els individus els que sempre ens resistim a ser “ecològicament sostenibles” sinó que la realitat no sempre ens ha donat possibilitats efectives per a ser-ho.

Naturalment hi haurà crítiques sobre tots aquests nous serveis, els punts de vista són variats i la grandesa de la democràcia és que tots poden expressar-se. És cert que els traçats de les noves infrastructures s’han de consensuar per a evitar el màxim de molèsties, costos innecessaris i danys col•laterals, però no és menys cert que tan sols els governs que no es mouen ni actuen no “s’equivoquen” i si bé queda molt per fer (el dèficit que arrosseguem en infrastructures no pot suplir-se d’un any per l’altre), no és menys cert que tenim molts indicis de moviment.
Ara només cal que aquesta mateixa aposta per les infrastructures vingui donada pels governs que ens queden més enllà. El primer trimestre de 2010 Espanya assumirà la Presidència de la Unió Europea i ja són varis els polítics (alguns amb més credibilitat que altres) que ens diuen que un dels grans reptes que tindran en compte serà la definitiva posada en marxa del Corredor Ferroviari del Mediterrani (l’anomenat FERMED que ha de connectar Algesires amb Estocolm), aquella infrastructura que ha d’unir els ports de València i Barcelona amb tota Europa i que a més d’un govern estatal sembla fer-li massa mandra. Si bé fa anys que batallem per a que França posi una mica més d’interès en la connexió amb aquest futur Corredor, sembla mentida que encara a dia d’avui a l’Estat espanyol es tingui tanta resistència a deixar d’implantar un model radial Madrid-dependent que si bé a la Gran Capital Central li genera molts recursos, ens hipoteca sobremanera l’economia futura. Esperem, doncs, que tot i els previsibles entrebancs, aquesta infrastructura acabi formant part de la xarxa europea de comunicacions que els futurs representants europeus hauran d’establir. A les nostres mans està elegir entre tots els candidats que es presenten a les futures eleccions europees. En el nostre vot estarà triar entre la defensa dels nostres interessos per representants que creuen en el potencial econòmic de Catalunya o entre els que treballen pel manteniment d’un status quo que ni ens convé ni ens deixa avançar. I és que no és cert que a Europa no s’hi decideix res i és que tampoc és cert que el nostre vot no té conseqüències.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles