La crisi retorna a la Formació Professional la seva digintat (I)

Tant França com el Regne Unit van portar a afecte fa uns trenta anys els primers intents a Europa per a acreditar oficialment el que sabien fer els seus treballadors mercès a la seva experiencia laboral-. A l’Estat español, encara que diverses Comunitats Autònomes s’hi han avançat al Govern central, algunes de forma experimental i cadascuna a la seva manera, el Decret que reguli això mateix arreu de l’Estat n’arribarà l’any 2010, després d’una gènesi normativa que es remunta a l’any 1993 i si en repassem l’hemeroteca, fa la impressió que la F.P. és això, que sempre està pendent d’ésser dignificat i que només té pública importancia a l’hora de les vaques flaques econòmiques, com ara mateix.

Catalunya i algunes autonomies més ja van probar aquests procesos, però les xifres són modestes-. Els empleats en restarien exemptes de cursar una part del del títol de Formació Professional. L’Educació espera recuperar-ne els joves que van sortir al mercat de treball sense un títol de FP-.L’acreditació oficial, haurà de tenir els seus efectes en els salaris (sic)-. Al segle XXI, aquesta acreditació de l’experiència profesional, destacada als anys 90 del segle XX, en torna a ocupar espais a les agendes polítiques d’arreu i, tot plegat, l’anunci del Pla de modernització de la FP amb l’objectiu d’una FP Reglada –la dels IES,que condueix a un Títol Educatiu i la formació contínua i ocupacional,és a dir,els cursos que fan un Certificat Professional,expedit per Treball.

Un Pla de modernització de la FP que connecti els dos Sistemes amb un comú tronc,és a dir, que se sembli allò que s’hi ensenya per una via i per l’altra-i,que hi permeti als estudiants i els treballadors el salt d’un a l’altre,sempre sumant,quelcom que també hi és

Al paperam oficial des de l’any 1993-.

Per primer cop,els ministres d’Educació, la Mercedes Cabrera, i de Treball, en Celestino Corbacho, es presenten units un Full de Ruta per a la formació-. Una fotografía junts, perquè el veritable culpable més repetit de l’encallament i empantanegar-se, durant tants anys, és la manca d’un treball conjunt d’ambdues Carteres ministerials, que s’hi han resistit a ver trastocades les seves quotes de poder-. Clar i sitgetà, si els Educadors no se’n refiaven de la formació que fan les empreses i els sindicats, aquests es reien de la desconnexió entre el que s’ensenya en la FP educativa i el que fa falta saber per a desenvolupar un Ofici-.

Alguns sindicalistes també hi feien autocrítica,i en diuen que l’oferta de la formació per al mercat de treball encara segueixen els esquemes de fa quinze anys-. Ara bé, el cas és que hi ha hagut dissortades malfiances, desconfiances i difícils estructures de remoure’n. Heus ací el perquè hom diu que “els polítics i la política educativa” no ens hi serveix a l’Educació-. Malgrat això, hores d’ara hi conviuen: Treball i Educació,empresaris i sindicats semblen molt il.lusionats, encara que el que en resta no hi será tan fácil…!

Un exemple: aquell Decret de Reconeixement de l’Experiència Professional, l’esborrany del qual data de Maig-2006, implica, suàviter i fòrtiter, que l’Administració es desempallegui, si més no en part del Monopoli absolut tant en l’ensenyament com en la formació, és a dir, no es tracta, en cap cas, que hom aconsegueixi sense res més, el Títol de FP o un Certificat de Profesionalitat, sinó de reconèixer oficialment el que s’hi ha après a fer treballant, que justa la fusta hi coincidirà efectivament amb una part, més gran o mès petita, del que s’hi aprèn a fer, bo i cursant un d’aquests Títols. I, així, en qualsevol cas, el treballador en tindrà d’estudiar per a completar el Diploma (resic).

Ara bé, professors universitaris afirmen que “no es deurien enfocar aquests reconeixements oficials, només com un mitjà per aconseguir un Títol”, perquè a un treballador de 30, 40 o 45 anys, aconseguir un Títol de FP o un Certificat de Professionalitat, és el que més l’interessa…?. Creuen que no, perquè el que l’interessa és que l’hi validin i l’hi acreditin la Qualificació profesional que ha adquirit amb la seva experiencia, no només perquè l’hi reconeguin a efectes salarials, sinó també –i això no és gens irrellevant- per a què se sentí motivat a incrementar la seva qualificació, tot i realitzant Programes de Formació Contínua (sic)-.

A més a més, els empresaris haurien de reconèixer als Convenis awquestes acreditacions, quelcom que també dificulta el canvi en la part patronal, ens explica el profesor de la UB, en Rafael Merino-. En qualsevol cas, la mitja dotzena de Comunitats autònomes que ja apliquen l’any 2010 uns sistemes semblants, són ben bé modestes-. Les comunitats històriques com ara Catalunya, sembla que s’han acreditat uns 2.500 treballadors, a Galícia uns mil a tres convocatòries i a Euskadi s’hi han apuntat uns 2.300 treballadors-.

Me n’assabento per la meva recerca, que malgrat multipliquem per 17 Comunitats, seria ridícul el nombre enfront als 13 milions de treballadors a l’Estat espanyol, que no hi compten amb cap tipus de Qualificació profesional oficial, senyalats com a objectius els responsables d’Educació i Treball.

Froilan Franco, àlies El Mestre. Sitges