'Vuelva usted mañana...'

He dit dotze? Perdoneu, un d'ells ja no és entre nosaltres, el maig del 2008 ens va deixar, però es veu que no hi ha hagut temps de trobar un recanvi. “Las cosas de palacio...”, ja se sap. Onze? No, no, perdoneu de nou, en Pablo Pérez no pot participar en el debat sobre l'Estatut, està recusat pel PP i no per català (malpensats!) sinó que els populars creuen que no seria imparcial per haver elaborat un informe anys abans per la Generalitat de Catalunya. I així estan les coses, ja hem arribat a deu i amb una Presidenta, María Emilia Casas Baamonde, que no està disposada a exercir el seu vot de qualitat per a desempatar a l'hora de decidir què fer amb l'Estatut. Sí, sí, María Emilia Casas, la que va ser prorrogada en el seu càrrec gràcies a una llei ad hoc per al cas, no oblidem que el seu mandat expirà el 2007; qui ho diria, oi?

Ens hem hagut de sentir a dir moltes coses amb motiu de no pressionar uns jutges independents i no polititzats (?). És una condició que se'ls hi pressuposa tot i ser elegits quatre d'ells a proposta del Congrés Espanyol per majoria de tres cinquenes parts dels seus membres, quatre a proposta del Senat de l'Estat, amb idèntica majoria, dos a proposta del Govern Espanyol i dos a proposta del Consell General del Poder Judicial (art. 159 Constitución Española). O que potser crèiem que la impossibilitat d'arribar a un acord per a substituir els membres amb el mandat ja exhaurit es devia a la dificultat de trobar substituts amb vàlua suficient? Quin dels dos partits predominants a Espanya està disposat a renunciar a la majoria en un Tribunal Constitucional “no polititzat” com aquest? De fet, l'evidència és clara, quatre dels membres del Constitucional ocupen una cadira per un mandat que expirà el desembre de 2007 (inclosa la Presidenta), gairebé tres anys enrere. La solució a tot aquest caducament fou l'aprovació de la llei que ja hem esmentat i que és un clar exemple de com les minories no poden “canviar les regles a la meitat de la partida” (ara se'n diu així d'exigir el compliment de les normes vigents) però les majories sí tenen potestat per saltar-se-les i modificar-les quan ho creguin oportú.

L'altra de les argumentacions gens interessades que s'esgrimeix (molt sovint per aquells que sí pressionen en casos de memòria històrica o retorn de botins de guerra, de manera totalment justificada, és clar) és el respecte per la Justícia i pels seus Tribunals, una de les potes bàsiques de la nostra democràcia. Res a dir en quant a l'argument, si no fos perquè no nosaltres, “los catalanes”, sinó la pròpia Constitució espanyola de 1978 diferencia ben clarament el Poder Judicial (Títol IV CE) del Tribunal Constitucional (Títol IX CE), de manera que si no podem sumar pomes amb peres, tampoc és equiparable un Tribunal que imparteix justícia amb un que avalua la compatibilitat de les decisions legislatives amb una Constitució tan necessitada de consens en una època difícil de transició que, sense necessitat de moure una coma, és àmpliament acceptat que dóna cabuda a ben diversos models de funcionament territorial. I aquí és on alguns esgrimeixen l'esperit constitucional, aquell que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític (art.1 CE) però no paeix bé els referèndums, dóna cabuda a demandes judicials per part d'associacions que ni en el mateix franquisme haguessin pogut gaudir de justícia justa i que en altres països estarien més que prohibides, no incomoda a individus com Miguel Ángel Martín (conseller municipal del PSC) que criticant l'entrevista de Mònica Terribas a Josep Montilla es disculpà per la grolleria de dir que “la Terribas está mal follada”, i permet a un tribunal passar el ribot per l'articulat d'un Estatut prèviament “cepillado”, aprovat per les Cortes Generales Españolas i ratificat per referèndum. Arribats a aquest punt també crec important posar l'accent en l'afirmació errònia que aquest Estatut ha estat aprovat per dos Parlaments, el català i l'espanyol. Cal recordar que va ser després de l'aprovació per part del Parlament de Catalunya que en una amistosa reunió Zapatero-Mas el “cepillo” socialista va aprimar el que considerava un excés de pes.

I, finalment, la darrera de les justificacions: per a canviar l'status quo imperant, cal seguir els procediments establerts. De nou he de mostrar-m´hi d'acord. Com aconseguirem conviure si no es respecten les normes que nosaltres mateixos ens marquem? Així doncs, què hem de fer? Aconseguir majoria suficient a Catalunya per a dotar-nos d'Estatut? Aconseguir-ne l'aprovació al Parlament Espanyol? Aprovar-lo per referèndum? Què ens hem deixat? Els procediments establerts no diuen, també, que el mandat dels membres del Tribunal Constitucional és de nou anys?

En seguirem parlant, de ben segur. De fet, tres membres més acaben el seu mandat a finals d'aquest any. I davant de tot plegat, quina solució ens queda? Mostrar unitat i demanar canvis en la legislació, la Constitució i el funcionament de la partitocràcia actual són algunes alternatives, però, a dia d'avui, qui ens pot garantir que hi hagi un camí “legalment establert” per a aconseguir-ho? El sentiment independentista augmenta al nostre país, i encara hi ha qui se'n pregunta els motius. Si hem de somniar en canviar el ben arrelat ordenament jurídic espanyol, perquè no conduir més eficientment tant d'esforç per tenir-ne un de propi?

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles