Cas Palau (II)

Certament és important conèixer si dels milions d’euros que Millet i Montull van desviar del Palau de la Música, s’havien rebut comissions provinents d’adjudicacions d’obra pública, i si aquests van anar a parar a CiU, ja sigui a través de la Fundació Trias Fargas, o a través del pagament de factures de campanya. Però també és important conèixer com ha estat possible que ningú de les administracions públiques detectés que es derivaven milions d’euros cap a finalitats privades dels màxims directius del Palau; i les fosques circumstàncies que envolten la signatures de convenis per part del Conseller d’Economia, sense els informes jurídics ni tècnics preceptius, i el perquè la valoració d’una pèrdua patrimonial per a la Generalitat de més de 5,5 milions d’euros no es valora en quatre anys, i es fa quan mostrem interès en el decurs de la Comissió i hi ha una querella de la fiscalia de delictes urbanístics, per presumpte tràfec d’influències.

Al tripartit però, no li interessa. Només li interessa CiU, i a nosaltres també, però no només això. La ciutadania espera respostes, i hauríem de ser capaços d’arribar a unes conclusions que més enllà de poder determinar responsabilitats, permetin arbitrar mecanismes que evitin que un espoli com el que ha patit el Palau, a base de recursos fonamentalment públics pugui tornar a succeir.

Espero que la invitació de Puigcercós per conversar amb CiU per tantejar possibles acords electorals, llençat després de la constitució de la comissió, i la posterior negativa de CiU, no sigui una de les motivacions de la Comissió, ni estigui en l’origen de la bel•ligerància que els representants d’ERC mostren en les seves intervencions.

Com podeu endevinar el contingut de les declaracions han aportat poca llum, si bé crec que ha quedat clar que els convenis per les requalificacions que havien de permetre la construcció de l’hotel, es van fer molt a la lleugera probablement influïts per la seducció del Sr. Millet, o que també el control d’auditoria que es realitzava a la Fundació del Palau, era més un tràmit administratiu que no una auditoria que hauria de perseguir la verificació de que els comptes donaven una imatge fidel de la entitat.

Moltes contradiccions, alguns silencis eloqüents, ens poden fer pensar que han passat coses que ens podem imaginar, però això només ho podem pensar i imaginar, per ara no es pot demostrar rés més que Millet i Montull han viscut a cós de rei, a costa del Palau de la Música i de fons públics. Només un parell de xifres: el rènting del cotxe de Millet costava 3.974,91 euros mensuals i el de Montull altres 2.742,78 euros, i evidentment les factures anaven a compte del Palau de la Música.