L’elegància. Es neix o s’aprèn?

Moltes vegades es confonen els termes estil i elegància. Tenir estil és significat de saber combinar amb més o menys gràcia colors, formes, estampats, etc. Per això podem definir l’estil com la suma del nostre vestuari, els complements, el maquillatge i el pentinat, en definitiva, l’estil és la nostra imatge externa.

Però, i l’elegància? És possible que sapiguem identificar si una persona és elegant o no; tot i així, podem argumentar per què ho és? Al contrari del que molta gent es pensa, l’elegància té a veure amb el moviment i el “saber portar”. Un vestit jaqueta d’una firma d’alta gama pot resultar elegant depenent de la persona que el vesteixi, simplement pel fet de que els moviments –el seu “saber portar”- siguin elegants o no.

Així doncs, el concepte d’elegància va unit a la posició del cos, a la manera de caminar, de parlar, a la velocitat dels nostres gestos..., és a dir, a la nostra expressió corporal, i en conseqüència al nostre caràcter i personalitat. En conclusió, l’elegància requereix equilibri personal i domini del moviment, però és imprescindible que sempre vagi envoltada d’harmonia i naturalitat, ja que una expressió corporal massa controlada pot arribar a ser artificial i per tant inorgànica i dissonant.

Us poso un exemple on la meva afirmació anterior es torna una evidència: la mediàtica Belén Esteban. Primer de tot, permeteu-me un incís: posar la paraula “elegància” i el nom de “Belén Esteban” en la mateixa frase seria un acte d’atreviment i provocació si no fos perquè la primera va precedida d’un “falta de” o un “no” rotund.

Ella és un exemple clar de que l’elegància no té res a veure amb l’estil, ja que encara que ens la imaginem vestida d’alta costura, el seus gestos, la seva manera de caminar i el seu to de veu la delatarien en mig segon, fent que una obra d’art sublim –el vestit, per descomptat- es convertís en una simple disfressa. En canvi, imaginem-nos ara a Rania de Jordània vestida amb una simple samarreta de cotó. La peça en sí no ens aporta cap mena d’estil , però el “saber portar” de la monarca fa que fins i tot vestida d’esport desprengui elegància per tots els costats.

Aleshores doncs, tornem a la pregunta inicial, es neix elegant o s’aprèn a ser-ho? És cert que existeix una predisposició natural en algunes persones que fa que els resulti més fàcil i espontani, però afortunadament l’elegància també es pot aprendre. No és necessari tenir un cos d’infart o gastar-se molts diners en roba per aconseguir-ho, ja que com hem vist, és una qüestió d’expressió i d’actitud, de “saber portar” i de “saber estar”.