Noves tecnologies i canvi social

Jo mateix, no m’he tallat un pèl, he subtitulat la meva participació una reflexió sobre l'impacte de les noves tecnologies en la creació de l'espai social i en la construcció de la identitat individual i col•lectiva. Per tant, parlaré de coses que generalment m’interessen i que apareixen aquí i allà als articles del Blog, amb la modèstia de qui no és un expert, amb la consciència de ser un immigrant digital i amb la voluntat de deixar sobre la mesa més dubtes que respostes, el que acostuma a ser una de les característiques més visibles del que normalment entenem per un reflexió filosòfica.

Ja ha passat més d’una dècada des que Manuel Castells va publicar La era de la información (1997) i va assentar les bases del concepte de societat en xarxa i de paradigma informacional. De les hores ençà, aquest concepte ha esdevingut una idea d’èxit per descriure la nostra societat. A hores d’ara, ningú no pot negar que les noves TIC estant suposant un canvi de paradigma que està provocant una nova estructuració del món social, polític, econòmic i personal. La connectivitat característica de la societat en xarxa i el seu caràcter nodal s’ha estès exponencialment amb les tecnologies associades als dispositius mòbils i la millora de la connectivitat: cada nova joguina tecnològica ens empeny una passa més en el sistema social que descrivia el llibre de Manuel Castells.

Tot i assumir la realitat d’aquest canvi de paradigma, aquest no significa l’anulació immediata de les velles estructures socials i molt menys la transformació immediata de l’estructura moral i psicològica de les persones. La velocitat del procés i la fascinació –infantil- que desperten les TIC potser ens confonen a l’hora d’analitzar quina part de tot aquest moviment és un canvi profund, revolucionari,fonamental i quina part és només un canvi en les formes o en els procediments de fer les coses de sempre.

Com immigrant digital voldria qüestionar-me justament sobre quin ha estat el grau real d’impacte de les noves tecnologies en temes com :

1. La construcció de la identitat personal i els valors que constitueixen la nostra visió del món.
2. La definició del nostre paper com agents socials.
3. La creació de l’opinió pública i publicada i les seves conseqüències polítiques.

Sobre la identitat personal. Parteixo de la idea que la identitat és bàsicament un relat que sobre un personatge - el nostre Jo- anem escrivint i reescrivint de forma interessada al llarg de la nostra vida ,alimentant-lo de tot allò que vivim i coneixem i sobre el relats que els altres construeixen al seu temps sobre nosaltres. La societat en xarxa en què vivim , submergida en un paradigma informacional, ens ha obert les finestres a un univers d’informació, d’experiències i d’intercanvis fins ara desconegut, multiplicant exponencialment l’entorn social i cultural de què bevem quan ens construïm com a personatges de la nostra biografia. Les xarxes socials actuen com una extensió enormement amplificada del grup social més immediat i aporta una multiplicitat de models – de relats- inabastables ara fa nomes unes dècades. A aquesta piscina s’hi han llençat milions de persones amb una passió i desinhibició sorprenents. A part de la component lúdica de les TIC – es divertit usar-les, els dispositius són cool,etc...- molta gent es pregunta si el seu ús ens està portant a una manera de ser més desinhibida, informal, antiautoritària, hedonista, jovenívola, impúdica, necessitada de notorietat, més preocupada per llençar missatges a l’àgora que per el seu significat o valor, assedegada de reconeixement públic, individualista, despreocupada de la privacitat,etc.

Les TIC han provocat un canvi de valors o han funcionat senzillament com un accelerador o un catalitzador d’un canvi social ja subjacent?

Jo sóc de l’opinió que aquest canvi de valors s’havia vingut produint a les societats occidentals des dels anys seixanta i molts d’ells eren ja objecte de reflexió filosòfica als anys vuitanta i noranta del segle XX, quan filòsofs com Lipovetsky parlaven del crepuscle del deure o de l’època del buit . Jo crec que les noves tecnologies desenvolupen, amplifiquen i acceleren unes noves manifestacions dels valors individuals i col•lectius que ja es trobaven clarament a la societat preinformacional de principi dels anys 90, amb l’apoteosi de d’individualisme liberal hedonista i consumista que va acompanyar el final de la guerra freda i el decliu de les gran ideologies comunitaristes (comunisme, anarquisme, religions monoteistes,etc). Crec que el mecanisme fonamental de construcció de la nostra identitat no ha canviat (la narrativitat) però crec que el canvi moral i tecnològic li ha obert noves possibilitats fins ara reservats als literats o la plebs en temps de carnaval: un jo més infinit, més polièdric i fins i tot podríem dir que desdoblat en un espai i un temps (el de la xarxa) molt més mal•leable que el del món físic. Ara bé, com en la literatura, hi haurà millors i pitjors creadors de personatges i qui portarà millor o pitjor la convivència entre el jo real i el virtual.

La naturalesa del nostre accés a la xarxa i el rol que aquesta ens imposa ens aboca a un món sorprenentment marcat per la rapidesa, la fragmentació,el predomini de l’exterioritat davant la introspecció, per una dialèctica desconcertant entre profunditat i superficialitat, per una immensa confusió entre informació i coneixement. A hores d’ara crec que encara és un misteri saber fins a quin punt aquesta segona naturalesa en què s’està convertint el món digital acabarà per donar forma als els nostres processos cognitius i emocionals i canviant la manera de respondre a la clàssica pregunta qui sóc jo?

Sobre el canvi social. Enllaçant amb el que deia abans, la societat preinformacional dels 90 va veure la caiguda del mur i la fi de la història. A partir d’aquell moment , caigut el comunisme, tot havia de ser liberalisme econòmic,democràcia participativa, individualisme, materialisme i recerca individual de la felicitat. Imperava l’individualisme, el control corporatiu de la societat i l’individu-consumidor com a encarnació del ciutadà modern: només existim si sóm capaços de consumir i som allò què consumim. El consum és l’element clau que ens defineix en l’estructura social. Vint anys seguits de creixement econòmic i la victòria a la guerra freda van acompanyats d’una eclosió consumista: sóm essencialment consumidors de bens,de productes culturals, ideologies... Qui no té poder adquisitiu és irrellevant socialment. En contrast a aquest món Corte Inglès, el naixement de la xarxa ràpidament s’associa a paraules com llibertat, libertarisme, gratuïtat, democràcia directa, associacionisme, transparència, expressió directa de les opinions, subjecte actiu... El subjecte consumidor contraposat al subjecte a la xarxa encara per definir. Al principi de la xarxa, potser pels seus orígens universitaris i el glamour i la joventut dels grans gurus de la punto.com, aquesta semblava un món contraposat als dels executius encorbatats de Wall Street que s’havien convertit gairebé en una icona sexual als vuitanta i noranta. En algun moment semblava que la xarxa anava a ser un contrapunt imparable que faria saltar enlaire el control social dels gran grups polítics, mediàtics i econòmics (si és que són coses diferents) i que la seva lògica nodal provocaria una democratització imparable de la societat de baix a dalt. Aquest visió ha tingut moments de gran glòria. Recordo la meva sorpresa d’immigrant digital amb l’enorme cassolada popular organitzada a través de SMS davant les informacions governamentals de l’atemptat de l’11.M; l’organització de les protestes davant les reunions del G7 o el banc mundial,les protestes davant del parlament de Catalunya en el context del 12 M,les protestes a la primavera àrab... wikileaks! Cal però recordar que els russos van prendre el palau d’hivern sense mòbils i que les revoltes populars omplien els carrers de la Barcelona de finals de segle XIX cada dos per tres amb la xarxa que proporcionava...el boca orella i una impremta primària! La nostra pròpia fascinació amb la tecnologia crec que sovint ens fa confondre el seu valor instrumental amb el seu valor de fons. La realitat és que, al final, el revolucionari s’organitza gracies a un mòbil d’alta tecnologia elaborat per una multinacional, pagant la corresponent quota i obviant el coltan dels microxips i les víctimes africanes que ha comportat. Al final, el moviments de protesta social han d’ocupar el carrers i han d’assetjar les institucions físicament,com abans que ells van fer molts altres moviments socials, perquè la seva acció adquireixi un valor polític rellevant. Al mateix temps la xarxa llibertària esdevé un element clau en la guerra ideològica per estendre el model polític occidental i quan aquesta no és suficient pot convertir-se en un element clau de les guerres reals.

La manifestació més popular actualment de la xarxa, les xarxes socials, estan sortint a borsa i d’aquesta manera tanquen definitivament el debat entre ésser consumidor i ésser en xarxa. La sortida de facebook a borsa assenyala la confluència definitiva entre l’ésser consumidor dels 90 i l’ésser a la xarxa dels 2000: ja no sóm només éssers consumidors als quals oferir publicitat més o menys personalitzada gràcies a les nostres tries als navegadors, sinó que sóm nosaltres mateixos, el nostres gustos, les nostres fotos, les nostres intimitats, les nostres mentides, tot el paquet que constitueix el nostre jo virtual, allò que s’esdevé un bé de consum adquirible en accions. Tot s’ha de dir: el resultat a la borsa diu que no valem gaire, encara. Com deien els marxistes, ens convertim voluntàriament en mercaderia , en pures coses amb valor de canvi.

El cert és que, un cop superat l’optimisme inicial, hem d’assumir l’enorme capacitat de les administracions i les corporacions per ocupar la xarxa i posar-la al servei dels seus interessos clàssics. Amb una certa recança ens adonem que les mateixes tecnologies que han fet créixer la xarxa i han posat davant nostre un espai d’immensa llibertat es tornen ara les eines d’un gegantí big brother orwellià que permet un control social mai conegut. Amb un certa sorpresa, veiem que amb l’eclosió dels grups d’amics a les xarxes socials hi conviuen la censura descarada. Veiem que la recerca de llibertat no dubta a autocensurar-se i a fer el joc a les dictadures quan l’objectiu és penetrar el mercat xinès. Al mateix temps, mentre entrem a facebook i creiem que ens obrim al món, els caçadors de les nostres petjades digitals ens ofereixen un entorn cada cop més individualitzat de publicitat i de recerques en què es conflueixen el jo que sóm , el jo que mostrem i el jo que els venedors creuen que han descobert seguint els nostres detritus digitals.

Sobre l’opinió publica i la publicada i les seves conseqüències polítiques. Relacionat amb aquest procés d’individuació, les TIC estan introduint també canvis notables en els conceptes d’opinió pública i opinió publicada que no sé desxifrar exactament, però què generen preguntes interessants.

D’opinions n’hi ha per tots els gustos,tot i que no totes les opinions valen el mateix. El que dóna més valor a una opinió és la solidesa dels arguments i les proves que les sustenten. Els mitjans tradicionals de comunicació aportaven – aparentment- un certa garantia de veracitat periodística (recerca d’informació,professionalitat, contrastació de fonts, accés a opinions autoritzades i competents,etc.) que s’oferien a la tria del consumidor que creia que, d’aquesta manera, podia fer-se una idea cabal de la realitat.

Des de sempre l’opinió publica i la publicada es retroalimenten: els mitjans recullen el que creuen que es opinió publica i al mateix tems la creen proporcionant la matèria del que aquesta s’alimenta: almenys pel que a l’opinió més o menys il•lustrada. En un sistema totalitari, el control absolut de la informació garanteix un gairebé control de l’opinió pública i deixa aïllat l’individu dissident en un mar de desinformació. En una societat democràtica, una certa diversitat d’opinió publicada hauria de garantir i reflectir una diversitat d’opinions publicades i públiques. Fins ara, però, aquesta diversitat es dirimia pel filtre que exercien les publicacions en base al seu prestigi i la seva inclinació dins dels eixos polítics de la societat. La pluralitat en un cert ordre, una garantia de control social si voleu, però també una garantia d’una certa exigència de veracitat en la informació, al mateix temps que una perillosa confluència entre els sectors econòmics, polítics i mediàtics, sobretot des que els gran rotatius van tenir per principals accionistes les grans corporacions,que podien així marcar directament la seva línia editorial.
La incorporació de les xarxes socials ha trencat aquest estat de coses. D’entrada ha facilitat la creació de mitjans amb capacitat d’informar, recollir i crear opinió al marge dels gran grups corporatius gràcies a la limitació dels costos que suposa el format digital. Pàgines web,diaris digitals, blogs, seguiment de twitts, han significat una oportunitat enorme per aquells individus i grups que volien expressar la seva opinió i que no tenien el seu lloc en els mitjans tradicionals. L’opinió publica és manifesta sense filtre i alhora es fragmenta en un univers de missatges inabastables. La ruptura entre l’opinió publicada i l’opinió publica mai havia estat tant clara: una gran part de l’opinió publica es publica a ella mateixa al marge d’intèrprets i desafia els mitjans tradicionals que contemplen la fragmentació dels lectors i de les audiències amb una certa desesperació.

La primera víctima de la guerra és la veritat i la primera batalla de la guerra es la informativa: cal omplir l’enèmic d’informació perquè no pugui distingir la veritat de la mentida. Una de les conseqüències no buscades de la profusió d’opinions a la xarxa és justament aquesta: la impossibilitat de triar entre el soroll i la informació fidedigna, la dificultat per compartir criteri amb un mitjà que ens ajudi a tenir una visió de món en cert sentit coherent (una línea editorial) darrere la qual s’agrupa un grup de certa homogeneïtat ideològica. La fragmentació total de l’opinió publica ens fa més lliures i, alhora, més manipulables, en reduir la nostra capacitat de compartir la nostra visió amb grups socials amplis i empenyer-nos cap a la individuació i els grupúsculs. Hi ha un risc evident de tendir a un cert sol•lipsisme informatiu i tancar-nos en un món d’opinions, notícies i interessos afins que limiti el nostre enfrontament a la diversitat d’opinions i visons de món que ens envolten.

Per acabar, si no sou uns ciberoptimistes, un divertimento: un video del senyor Eugeny Morozov: