Via Catalana Cap a la Independència

Sobiranisme per a escèptics (II): precipitació

Eix. Via Catalana cap a la Independència

Eix. Via Catalana cap a la Independència

Avancem amb un objectiu clar però no convertim la marxa en una amorfa corrua de conversos, obrim-nos al debat i no amaguem les diferències que ens enriqueixen i que tots volem trobar com a senyera indiscutible de la nostra societat quan siguem un estat més a Europa

Camí de Síndria i després de passar per la Via Catalana a l’alçada de la Gornal, començo a tenir la sensació que alguna cosa s’està precipitant a una velocitat no apta per a escèptics. Dic precipitar en el sentit químic del terme, perquè sembla que com si la Via Catalana hagués provocat  la rotunda, pública i innegable aparició d’un sòlid independentisme de caràcter transversal que ha ocupat definitivament el centre sociològic, polític i jo diria que psicològic de la majoria dels catalans. No és que abans aquest independentisme no fos públic i evident però l’organització, la participació massiva i el civisme demostrat , així com la repercussió mediàtica internacional han estat la prova definitiva de la seva hegemonia social i política, centralitat aquesta que cada dia que passa pot convertir-se en  majoria més gran  en vots quan es produeixi, d’una o altra manera, la consulta.

Que l’independentisme s’hagi situat al bell mig de l’imaginari col·lectiu és una mala notícia per a l’estat espanyol perquè no hi ha barreres més poderoses que les que aixeca la pròpia ment i, pel que fa a la impossibilitat de separar-se d’Espanya, aquestes barreres s’han enrunat tot d’una. No és que creure una cosa la converteixi, necessàriament, en realitat, però no creure-hi la fa pràcticament impossible de realitzar. Això és el que s’ha capgirat. A més a més, els imaginaris col·lectius tenen temps geològics: els canvis són lents però extraordinàriament duradors.

La ruptura mental amb el sistema polític i administratiu espanyol de molts catalans (que no necessàriament amb lligams emocionals i culturals d’altra mena) i el desacomplexament amb que es manifesta és un fet de gran magnitud i impacte en l’autoimatge de la societat catalana i espanyola. I això no canviarà fàcilment siguin quins siguin els fets de la realpolític propera, ni ho podrà  dissimular o fer  desaparèixer cap portada de diari o tertúlia televisiva. Si demà, per un o altre mitjà, l’independentisme fos aturat, Espanya seguiria sabent que hi ha més de 400 km de persones que preferirien tenir un altre passaport:i això fa de mal pair.

Les converses que els darrers dies he mantingut amb amics i amigues no favorables a la secessió han estat per a mi especialment reveladores, perquè és entre aquestes persones on he trobat la convicció més ferma que el procés és imparable o, dit més matisadament, que ha agafat un ritme i envergadura que impossibiliten la clàssica marxa enrere política negociada. Escoltant-los a ells i veient els moviments d’altres que s’afanyen a situar-se allà on no hi havien estat mai, he recordat una columna d’en Monzó a la Vanguàrdia de fa uns mesos que glossava el fet que en una jornada operística al Liceu s’havia despenjat una estelada des d’una de les balconades i que ningú no l’havia feta despenjar en cap moment de la representació. Per a ell era evident la càrrega simbòlica del fet i el llegia com un símptoma que la platea del Liceu (la nostra llotja del Bernabeu) començava a valorar l’independentisme com una força emergent amb qui valia la pena, si més no, no incomodar-se.

Ja hi hem arribat. Els independentistes de sempre leviten en la glòria en veure tan a prop la terra de Canaan, els que només ho eren en la intimitat familiar i en els sopars del partit ara han sortit de l’armari i, després d’anys de repressió, saltironegen arreu com si visquessin una segona joventut i els que no ho eren i s’hi han tornat, per lògica o per cansament, s’adapten a la nova ètica i estètica amb una certa pena pels anys i els esforços dedicats a predicar en el desert vies d’acord mentre s’intentava ser modern, agradable, poc agressiu, raonable, empàtic i moltes coses mes. És sobretot aquest darrer grup, en moure’s definitivament (¿?), el que ha empès l’independentisme a sobrepassar  la majoria electoral dels partits nacionalistes per situar-lo en una majoria sociològica més enllà de les divisions partidistes de les darreres dècades. L’independentisme impulsat des de la societat civil és ara majoritari perquè ho és de votants individuals i no de militants o simpatitzants de partits. El procés ara depèn de molts factors externs a Catalunya i d’altres d’interns que cal conrear. Entre aquests té especial importància el fet que el gran i transversal grup social que s’ha mogut cap a l’independentisme s’hi mantingui i, sobretot, que  aquells que no hi estan clarament en contra en clau unionista, s’hi incorporin o, si més no, no passin a engrandir les files de l’oposició. Hi ha moltes persones a qui senzillament els dol la ruptura encara que n’entenguin els arguments, sovint perquè els seus lligams amb Espanya són emocionalment intensos. Des dels mitjans contraris al procés es parla amb alegria de por i majories silencioses. Jo més aviat crec que revivim un clàssic amb els papers canviats: quan hom percep que les seves idees estan fora del marc ideològic imperant tendeix a ser prudent en les seves manifestacions i a triar amb cura els escenaris en què les manifesta. Entre d’altres coses, és molt cansat defensar una visió quan tota la resta de la taula, a l’uníson, defensen la contrària. Els mateixos independentistes ho han viscut mentre feien la seva travessia del desert que els assenyalava com a folklòriques relíquies de nacionalisme romàntic. A aquestes persones cal dirigir-s’hi especialment i evitar-los qualsevol sentiment d’aïllament. Cal raonar, enraonar i, sobretot, escoltar, perquè en gran mesura l’èxit de l’empresa dependrà de l’aquiescència d’aquells qui no s’hi senten especialment implicats però que no s’hi oposaran activament si el marc que se’ls ofereix és integrador i no els obliga a deixar de ser qui són. Aquesta ha estat la clau, per exemple, de l’èxit de la immersió lingüística de les darreres dècades al nostre país.

Els darrers mesos ens hem carregat d’arguments. Molta gent que no hagués arribat mai a l’independentisme des dels sentiments, hi ha arribat des del raonament polític, econòmic i cultural o des de les teranyines de la cartera. Al final, però, estic convençut que el dia que arribem a votar, els arguments i les raons serviran de poc i les emocions seran decisives. D’aquí i fins aquell dia, tots hauríem d’esforçar-nos per minimitzar de forma sincera tot allò que  ompli d’inquietud els menys convençuts. Avancem amb un objectiu clar però no convertim la marxa en una amorfa corrua de conversos, obrim-nos al debat i no amaguem les diferències que ens enriqueixen i que tots volem trobar com a senyera indiscutible de la nostra societat quan siguem un estat més a Europa.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!