Independència, sí o no?

Si heu respost: “sí, vull la Independència”, només us queda conèixer el full de ruta, és a dir, com ho hem de fer per esdevenir un país lliure. Per una banda, els partits polítics expliquen maneres diferents d’assolir l’objectiu i, d’altra banda, també opten per agafar camins diferents. Aquesta confusió fefaent li provoca un neguit a la gent que acaba per afartar-se i per unir-se a l’ANC, o per, directament, pregar a la Verge de Montserrat… Aleshores, oi que fora bo arribar-hi de forma tranquil.la, mesurada i, si fos possible, sense entrebancs ni accidents? La única forma racional de tirar pel dret és aconseguir que la classe política avantposi els interessos de Catalunya als interessos de partit.

Vet aquí com volen menar-nos cap a la Independència les diferents opcions que tenim a l’abast per aquest 25 de novembre, i que sembla estan disposades a emprendre el camí cap a la llibertat nacional. Uns van més ràpid, d’altres estan més preparats, adés més segurs, adés sense navegador, si fa no fa, com els cotxes que circulen pels nostres pobles i ciutats:
CiU és un Seat, un cotxe que no se sap si és català, espanyol o alemany, que acostuma a fallar en els moments més delicats i que cal fer-li revisions constants, especialment quan passa dels 8 anys. Iniciativa és un Kia: un cotxe que ningú sap exactament amb quina marxa funciona; malgrat ésser econòmic i fàcil d’aparcar, és massa petit per la canalla i per tanta responsabilitat. Les CUP son un Lada, un antic cotxe d’origen Soviètic, un 4x4 ideal per pixar fora de test, fer fora pistes i fer fora l’Euro també; no està homologat a Europa. ERC és un Lancia, un cotxe italià amb història que malauradament no se sap mai quan caurà en pana la propera vegada; acostuma a ser nerviós i a l’interior, tard o d’hora, el motor xerroteja. Finalment, Solidaritat és un Volvo, un cotxe suec, segur i conegut per la seva fiabilitat; de disseny auster, és prou potent i solvent en situacions compromeses.

Fins aquí, entesos amb les metafòriques eines amb que cada partit vol arribar a la Independència. Però també ens cal saber quin tipus de camí ha escollit cadascun dels nostres representants: El Seat de CiU vol passar per Madrid, per carreteres secundàries a l’hivern, i sense cadenes; El Kia d’Iniciativa el condueixen per la esquerra i no se la fot de miracle mirant d’esquivar la resta que li ve de cara. Les CUP fa temps que es van perdre pel Volga fent una drecera impossible amb el seu Lada; mentre que el Lancia d’ERC fa la Collada de Tosses sense roda de recanvi i marejats de tants revolts que mai no acaben. Solidaritat en canvi, vol portar el seu Volvo a la autopista de la Independència, una solució cara i elitista, cert, però de lluny la via més ràpida i segura.

Probablement, s’hagués pogut crear un front independentista amb l’objectiu de tenir una majoria aclaparadora al Parlament passades les eleccions, però com es constata, no ens posem d’acord ni amb l’itinerari ni, molt probablement, tampoc amb quins instruments ho faríem. A més, no queda clar quins partits avantposen els seus interessos als interessos nacionals catalans, sobretot quan hom ha governat el país durant més de 30 anys fent bandera del peix al cove, o quan ha tingut la oportunitat de governar i no ha sabut liderar l’aposta sobiranista. Tanmateix si, com s’ha dit en començar, la resposta ha estat: “sí, vull la Independència”, cal ser coherent i recolzar la opció més solvent: és qüestió d’escollir qui de tot el ventall polític existent respondrà 100% a les pròpies expectatives creades relatives a garantir-nos la Independència.

Robert Cavaller i Delsing
Solidaritat Catalana per la Independència - Garraf