Quan els 12 anys deixen de ser infància

No tant per la mesura sanitària en si -que probablement respon a dades preocupants-, sinó pel que implica socialment. Acceptar amb naturalitat que nens i nenes de 12 anys puguin mantenir relacions sexuals fins al punt que l’administració activi protocols específics ens obliga a fer-nos preguntes incòmodes. Preguntes sobre educació, família, límits i el paper dels adults i molt concretament sobre els pares i mares que en son els màxims responsables.

Confesso que a mi em costa entendre-ho.

I no ho dic des del puritanisme ni des del tòpic del “abans tot era millor”. Però hi ha una diferència entre entendre que la societat evoluciona i resignar-se a qualsevol evolució sense reflexionar-hi.

La meva generació va créixer amb la irrupció del VIH. El sexe deixava de ser percebut només com una experiència de llibertat per convertir-se també en una qüestió de responsabilitat. Les campanyes insistien en la prevenció i el preservatiu. El VIH no era una teoria abstracta: era una realitat dura que vam veure als hospitals, als informatius i també entre amics que ens van deixar massa aviat i que mai oblidaré.

Potser per això em sorprèn tant el moment actual. Vivim en una societat infinitament més informada. Les escoles dediquen hores a l’educació afectivosexual i els adolescents han crescut envoltats de discursos sobre salut, consentiment i prevenció. I, tanmateix, les conductes de risc augmenten, les infeccions sexuals creixen i el preservatiu retrocedeix.

Com és possible?

Potser el problema no és la manca d’informació, sinó la desaparició progressiva de l’autoritat educativa dels adults.

Mai no havíem tingut tantes eines de control i, alhora, tanta sensació d’impotència educativa. Durant anys s’ha anat imposant la idea que tota autoritat era sospitosa i que posar límits podia ser traumàtic.

Mentrestant, la pornografia s’ha convertit en accessible, immediata i omnipresent. Molts adolescents hi entren en contacte abans d’haver construït una idea madura sobre la sexualitat, la intimitat o el respecte.

Internet informa i estimula, però no educa. I quan la família i l’escola no ocupen aquest espai amb prou força, algú altre l’acaba ocupant.

Naturalment, no es tracta de demonitzar la sexualitat juvenil ni de construir un relat apocalíptic. La majoria dels joves viuen l’adolescència de manera sana i responsable. Però els adults sempre havien assumit una funció essencial: marcar tempos, transmetre prudència i ajudar a diferenciar entre créixer i cremar etapes.

Quan una administració considera necessari activar vigilància específica d’infeccions sexuals als 12 anys, la qüestió no és només mèdica. És cultural, educativa i familiar. És una alerta sobre el tipus d’infància que estem construint.

Perquè créixer no consisteix només a tenir accés a tot. Consisteix també a entendre que hi ha moments per a cada cosa. I això continua depenent sobretot de les famílies, de l’escola i d’una societat que no tingui por de defensar una idea aparentment antiga, però profundament moderna: que la infància mereix ser protegida.