Psicologia Forense

Interferències parentals

Pares separats

Pares separats

Les interferències parentals constitueixen en si mateix, una forma de maltractament o abús psicològic i emocional que haurien de tenir en compte els tribunals.

La separació o el divorci no és un fet puntual que només afecta a la parella sinó que amb més o menys grau afecta als fills, i a vegades també a la família extensa (avis, tiets....)  de manera prolongada; sobretot si un dels progenitors ho treballa a consciència, amb això vull dir que es dediqui a fer campanya negativa contra l’altre progenitor. Quan interfereix de manera més o menys voluntària en la comunicació i relació del progenitor no custodi, quan se’l desacredita, quan se l’insulta davant del fill/a, quan “s’oblida” d’informar al progenitor no custodi  sobre assumptes relacionats amb el menor, com pot ser assumptes mèdics, escolars i/o familiars; quan eviten passar les trucades telefòniques als fills, quan organitzen activitats pels fills durant els períodes que l’altre progenitor té el dret de visita, quan desvaloritzen i insulten a l’altre progenitor i a la nova parella d’aquest, quan premien al fill-filla les conductes despectives i de rebuig cap al progenitor no custodi, quan canvien de domicili inclús a molts quilòmetres amb l’objectiu de destruir la relació del pare o mare absent, i en els casos més greus, quan s’acusa al progenitor no custodi d’agressions sexuals, o de malaltia mental, argumentant que l’altre/a  és un perill pel menor; el que es coneix per “denúncies falses”. Es fa valdre tot, amb la intenció d’allunyar a “l’altre” per sempre.

Quan passa tot això... podríem parlar del que es coneix actualment com a Interferències Parentals, també anomenat Síndrome d’Alineació Parental (SAP).  En Richard Gadner, psiquiatre infantil i forense va definir aquest concepte per primera vegada l’any 1985, explicant que els símptomes que veia en els nens després de la separació o divorci, eren d’odi, menyspreu  i  rebuig  explícit cap a l’altre (normalment cap al progenitor no custodi), sense causa justificada. En la actualitat l’Associació Americana de Psiquiatria no ho admet com a “Síndrome”,  però sí està valorant i estudiant, la possibilitat  d’ incloure-ho en la 5a. Edició del Manual Diagnòstic y Estadístic de los Trastorns Mentals DSM-V com a “Trastorn d’Alineació Parental”.  Però, deixant de banda el nom que se li doni, el que sí és cert, és que l’origen d’aquestes interferències  són els conflictes entre pares i fills en el procés de separació contenciosa. Hi ha pares, que en aquest procés, confonen i barregen el rol de pares amb el de parella, és aquí el problema fonamental i, arrosseguen als fills en aquest conflicte que en ocasions s’esdevé patològic. Els motius poden ser molt variats, però la venjança  és el més comú a l’hora d’iniciar interferències entre l’altre progenitor i el fill comú, ja que per alguns pares o mares aquesta és la única opció per “curar” les ferides que ha deixat la ruptura. El progenitor que “treballa en aquesta campanya” no s’adona que això, no només és terrible pel progenitor no custodi, sinó que doblement terrible i dolorós pel fill/filla.

El pare o mare que “manipula i/o programa” seu fill o filla, persegueix la total ruptura del vincle amb l’altre progenitor, que no només comporta patiment, sinó que a vegades serà impossible reconstruir.

A banda d’això, els que utilitzen aquestes estratègies, sembren, en una o altra mesura, respostes de simptomatologia de tipus emocional, conductual, social i escolar. 

Existeixen nombrosos estudis sobre els efectes negatius que comporta la privació dels menors a  relacionar-se amb els dos progenitors. Aquestes interferències, que poden arribar a ser malicioses, provoquen fills víctimes de depressió, angoixa, inseguretat, baixa autoestima, baix rendiment escolar, aïllament (per la por davant d’actuacions relacionades amb tot el que té a veure amb el progenitor allunyat/alienat), dificultats de relació, comportaments d’hostilitat, trastorns d’identitat i d’imatge, sentiments de culpabilitat (sobretot quan el fill es fa gran i s’adona que ha estat còmplice d’una injustícia contra l’altre progenitor). Aquestes són algunes de les repercussions que apareixen a curt o llarg termini; fins i tot, prolongar-se a la vida adulta.

Cal dir que les interferències parentals constitueixen en si mateix,  amb el menor i amb el pare/mare  allunyat/alienat, una forma de maltractament o abús psicològic i emocional que haurien de tenir en compte els tribunals. Sense la intervenció de la justícia, el progenitor “allunyat-alienat” no té cap oportunitat de solucionar el problema.

Un nen no pot créixer i ser una persona sana, en tots els sentits, si al llarg de la seva infantesa se li ha “ensenyat” que un dels progenitors, al que abans estimava i li dedicava temps, ara és un odiós enemic.

Seria bo tenir-ho en compte i reflexionar sobre les nostres accions,  pensant sempre amb el benefici dels menors, que finalment són les principals víctimes i, sovint les menys protegides.

 

Marga Pagès

Psicòloga. Especialista Psicòlogia forense     Col.COPC13956                                                                                                                                                                     Consulta prèvia al mòbil 606970880                                                                                                                             marga@consultapsicologa.com

www.consultapsicologa.com

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!