Els anuncis de la crisi

Recorden quan els diumenges La Vanguardia era un diari gruixut? Un diari amb un gran nombre de gràfiques publicitàries de plana sencera a tot color. Publicitat de tota mena de productes però amb predomini del sector automobilístic. De tot això no en fa gaire, jo mateixa anava a comprar-la perquè els clients del bar de casa poguessin llegir-la mentre esmorzaven. No era el mateix pes el de dilluns a divendres que el del cap de setmana. Ho recordo perfectament. Ja no compro el diari per als clients, però a casa -malgrat la força de les versions digitals- encara hi ha qui diàriament llegeix la premsa en paper acompanyat d’un bon cafè. I que no li ho treguin!

No us enganyaré. De petita, a part d’anar a comprar els diaris ben aviat també feia una altra cosa. Ara m’informo i tinc predilecció per alguns periodistes i seccions, però segueixo fent una cosa que feia de petita: mirar anuncis! Sí, quan no era publicitària -ni sabia què era ser-ne- feia allò que qualsevol anunciant hagués desitjat, és a dir, prestar completa atenció a tots els anuncis del diari. Ja veuen, un hobbie que en el meu cas ha anat força més enllà.

Aquest diumenge, després d’haver passat per unes quantes mans, vaig interceptar el diari en paper i vaig posar en pràctica allò que tant m’agradava fa uns anys. I quina decepció! Però no una única decepció… Una decepció doble! Hi havia pocs anuncis, però gran part dels pocs que hi havia no eren del tipus que a mi m’agradava mirar de petita.

Que el nombre d’anuncis a la premsa escrita ha baixat no és cap novetat. Els companys periodistes fa temps que ens ho diuen. Fa temps que ho pateixen. Però que els anuncis que hi ha en la seva majoria no es corresponguin als nivells que pot oferir la publicitat del segle XXI és preocupant. D’acord que no estem en l’època daurada de la publicitat, aquella que veiem a la sèrie Mad Men. Les coses han canviat. Però, a banda d’una única gran gràfica del sector automobilístic que en part apel·lava al preu, saben que m’hi vaig trobar l’altre dia? Aquí els en deixo una mostra molt simbòlica. No perdin de vista que moltes eren gràfiques de plana sencera!

Sorpresos? Jo sí! Aquestes gràfiques no mostren la publicitat que els publicitaris podem fer avui en dia. No mostren l’essència de les lovemarks de Kevin Roberts, ni l’aposta per l’emocionalitat de David Ogilvy, i fins i tot m’atreveixo a dir que tampoc no reflecteixen l’argumentari racional de Rosser Reeves.

Sempre adverteixo que és molt important tenir en compte el context quan es treballa en l’àmbit publicitari, però això que aquí destaco potser és un gra massa, no? En aquestes gràfiques no veig conceptes. No hi veig textos publicitaris, no hi veig direcció d’art. És una llàstima. Aquests són els anuncis de la crisi.

Diguin-me melancòlica o somiatruites. Com vostès, també conec la crisi. Però m’encantaria obrir el diari i tornar a ser aquella nena que gaudia mirant els anuncis del diumenge. Els anuncis de la crisi sembla que hagin mort la creativitat.  Algú la troba per enlloc, en aquestes peces? La publicitat ha perdut moltes coses, però no hauríem de deixar perdre allò que tant ens agrada als qui ens dediquem vocacionalment a aquest món.