Periodistes al Camp de Batalla

'Bang-Bang', periodisme de conflictes: entre el testimoni visual i la saturació d'imatges de trets

Malgrat les reiterades crítiques a les imatges mediàtiques i la fiabilitat dels discursos periodístics, els enregistraments i testimonis enviats per corresponsals i reporters han servit sovint de proves contra injustícies, genocidis...

Núria Araüna 07-04-2013 22:44 Lectures 4334

Arxivat a:

Imatges de l'acte de dissabte al Foment Vilanova. Núria Araüna

Imatges de l'acte de dissabte al Foment Vilanova. Núria Araüna

'El fotoperiodismo, como el documentalismo, está en crisis. ¿Cómo no lo va a estar un tipo de imagen cuya función más alta ha sido aportar testimonios, movilizar conciencias, transformar la realidad? El fotoperiodismo, en sus mejores registros, ofrece a la difusión pública las pruebas necesarias para que el cuerpo social corrija todo aquello que lo daña (…). No hay una defensa adecuada ni proporcional a la insuficiencia de función testimonial que estamos padeciendo ni a la ridiculización que esta función sufre por parte de algunos sectores del pensamiento estético y del arte contemporáneo (...). 'La prueba radical de la necesidad que tenemos de testimonios visuales es el riesgo enorme que entraña obtenerlos: cuanto más valioso es un documento más peligroso es obtenerlo, conservarlo y difundirlo. Y los documentos visuales son los más temidos'.

Pepe Baeza: Por una función crítica de la fotografía de prensa.


Deu anys després de l'assassinat del càmera José Couso a Bagdad per part de l'exèrcit estatunidenc, i amb l'actualitat marcada pel segrest de quatre periodistes italians al nord de Síria, paga la pena preguntar-se per les motivacions que porten els reporters a assumir els riscs de desplaçar-se a conflictes bèl·lics. Malgrat les reiterades crítiques a les imatges mediàtiques i la fiabilitat dels discursos periodístics, els enregistraments i testimonis enviats per corresponsals i reporters han servit sovint de proves contra injustícies, genocidis i d'altres mecanismes d'explotació humana. En els millors casos, aquests testimonis han impulsat la solidaritat internacional en defensa de les víctimes. Per aquesta raó, i en un context de crisi de les empreses periodístiques, l'Associació de Periodistes del Garraf ha volgut dedicar una jornada al periodisme de conflictes.

La sessió 'Periodistes al Camp de Batalla' s'iniciava amb la projecció d'un reportatge entorn d'una destacada figura del periodisme bèl·lic, el carismàtic Miguel Gil Moreno de Mora, assassinat a Sierra Leone l'any 2000. 'Miguel: Në terren / Sobre el terreny' (Lluís Jené i Enric Miró, 2003) ressegueix els desplaçaments de Miguel Gil pels diferents conflictes bèl·lics dels anys 90, des de la guerra de Bòsnia fins a Sierra Leone, passant per Kosovo, Txetxènia i diversos països africans. El reportatge es construeix a partir dels arxius de vídeo que Miguel Gil desava, i que mostren la proximitat de les relacions que establia amb la població civil dels països en conflicte, però també amb guerrillers txetxens o companys de professió. De fet el treball de Miguel Gil tenia molt d'antropòleg en la seva voluntat d'aproximació, convivència i implicació amb els habitants locals. El reportatge mostra el dilema que arrossega el periodista pel fet d'exercir una professió que, per una banda, alimenta la màquina mediàtica de producció d'informatius, -fins a cert punt anorreadora de les consciències dels països occidentals- i, per l'altra, és capaç de revelar veritats ocultes susceptibles de millorar les condicions de vida de col·lectius oprimits.

La taula rodona que acompanyava la projecció comptava amb la presència del co-director del reportatge, Lluís Jené (reporter de '30 Minuts'), el periodista Nicolás Valle (secció Internacional TV3) i la germana de Miguel Gil, Patricia Gil Moreno de Mora, que va explicar la tasca de la fundació creada en nom del seu germà. Nicolás Valle va reivindicar la figura de Miguel Gil com un exemple de nou reporterisme per la seva implicació amb les víctimes dels conflictes en què havia treballat, arribant a arriscar la seva vida per salvar la de persones locals amb qui havia establert vincles. En paraules de Valle, Miguel Gil, 'més que interessar-se pel conflicte, s'interessava per les víctimes'.

Patricia Gil, germana del reporter, revelava que la semblança de Sarajevo amb Barcelona va ser un dels factors que va despertar la curiositat de Miguel, qui exercia fins aleshores d'advocat, per desplaçar-se a Bòsnia i comprendre uns enfrontaments que havien estat presentats als mitjans europeus de manera confusa. Precisament Nicolás Valle destacava la importància de la guerra de Bòsnia, el primer país on Miguel Gil va actuar de periodista, en la revitalització del periodisme de guerra. La pressió dels periodistes que mostraran l'horror dels genocidis contra la població bòsnio-musulmana per part de l'exèrcit serbi seran el detonant perquè finalment la Unió Europea i les potències occidentals actuïn al territori. D'aquesta manera el periodisme tornarà a legitimar-se com una eina hàbil en la denúncia de les atrocitats. En aquest sentit, per a Nicolás Valle, Miguel Gil serà, en aquesta guerra, una figura pionera, capaç de mantenir davant l'horror un conjunt de valors humans que el diferenciaran dels periodistes més encarats a satisfer els requeriments de les empreses mediàtiques.

El valor de la funció testimonial de les imatges es reclamava al llarg del reportatge però també en l'al·legat en defensa del periodisme de Valle, que recordava que fins que reporters com Miguel Gil no van mostrar enregistraments del genocidi ètnic que els serbis perpetraven a Kosovo, els mitjans europeus centraven l'actualitat en els bombardejos de l'OTAN. Alhora Valle, a partir del reportatge, va advertir que en contexts de conflicte bèl·lic la competència és un factor de risc entre els periodistes de conflictes, que deixen de banda la prudència quan temen perdre una exclusiva que puguin aconseguir enviats d'altres mitjans.

Entre els temes debatuts, Valle destacava que les guerres dels anys 90 en què va treballar Miguel Gil tenien la particularitat que no implicaven de manera directa les grans potències. Quan això succeeix, raonava el periodista, els periodistes tenen més marge de maniobra; en canvi, quan els Estats Units o d'altres països poderosos participen de manera directa en una guerra, aquesta s'esdevé molt més opaca. El control de la informació i de les imatges exercit per aquestes potències transforma les imatges de la guerra en simulacions a vista d'ocell o d'altres mediacions tecnològiques com mirilles, radars de l'aviació, o similars. Una forma de representació que, segons Jené i Valle, torna una guerra i les persones que la pateixen en pura abstracció.

Finalment els ponents van reflexionar entorn el preu psicològic que paguen els periodistes de conflictes, que sovint recorren consecutivament múltiples situacions bèl·liques per tal d'evitar haver de reflexionar entorn l'horror. Segons Nicolás Valle, ni tant sols els companys de redacció són conscients de la duresa emocional del treball, que implica no només riscos físics sinó també la contemplació del caos i del patiment aliè. Afegidament, les relacions familiars són difícils de compaginar amb la professió.

Nicolás Valle tancava l'acte amb una defensa del periodisme com a eina de transparència en les societats democràtiques. La precarització de la professió, per a Valle, és un procés que camina paral·lel a la precarització de la capacitat de la ciutadania de prendre decisions informades. Per això demanava a la nodrida audiència que omplia el Cafè Foment que, en tant que ciutadans, cal que, tots plegats, reivindiquem el periodisme. El bon periodisme, s'entén: aquell que exerceix de testimoni de la injustícia i que adopta un compromís actiu amb la societat mundial.

IMG_20130406_195122 IMG_20130406_181650

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

La pandèmia ens obliga a estar tancats a casa, que és la millor manera de frenar els contagis. Després de dues setmanes de confinament, ens agrada pensar en allò que farem quan això s'acabi.

Què és el primer que faràs quan s'aixequi el confinament?

Anar a veure la família
Quedar amb els amics
Sortir a fer esport
Anar a la perruqueria
Organitzar una festa
Passejar per la natura
Crec que em costarà tornar a la rutina
Altres