Ètica Social

Passions tòxiques

La Campana de Gràcia. Voltants del patíbul abans de l'execució

La Campana de Gràcia. Voltants del patíbul abans de l'execució

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Aquest és el relat d’un crim que va commocionar la Catalunya de finals del segle XIX. Un succés què la burgesia catalana va saber utilitzar per arraconar el moviment anarquista i imposar la ‘ètica social’ que manava el nacionalcatolicisme vuitcentista. Llegireu en aquestes línies, a partir de les cròniques publicades per la premsa entre el 1893 i 1895, el relat dels fets que van portar a la pena de mort a Joaquim Figueras, un fragatí acusat de l’assassinat del mossèn de Castelldefels i de la seva neboda. El fets històrics impliquen comarques com l’actual Baix Llobregat, el Garraf i el Penedès, entre d’altres. Els cadàvers d’ambdues víctimes es van trobar a la Casa Rectoral de Castelldefels, situada al costat de la l’església del castell.

En Quim, la Rita i l’oncle ecònom

Corre el mes de setembre de 1892 i en Joaquim Figueras Regalés, de 24 anys, solter i natural de Valdellón (Osca), ha fet via a Castelldefels per a treballar la terra en aquesta vila rural catalana que pateix les fuetades de les febres, la septicèmia i el paludisme de l’època. El noi de Fraga, forner de professió, sembla que s’ha integrat bé en la petita societat del poble (uns 300 habitants, dels quals el 80% es dedica a l’agricultura), que s’alça als peus dels massissos del Garraf. Figueras, descendent d’una família benestant de propietaris rurals aragonesos, sembla que ha volgut separar-se de la Franja per obrir horitzons prop de la capital catalana. De fet, ja ha trobat feina d’ajudant del comerciant Francisco Boixadós i del masover Isidre Ballester. Com a bon peó s’encarrega acuradament d’obeir les ordres dels seus superiors amb la finalitat de ser independent i guanyar-se la vida honradament.

Un matí –no fa ni dos dies que en Quim ha arribat a Castelldefels-, el nostre protagonista s’atansa a buscar aigua a la cisterna, prop de la rectoria. Entre xiulets, cantarelles i saltirons arriba al lloc. En posar els càntirs sota l’aigua, intueix una presència femenina, glamurosa, a l’altra banda de l’abeurador. És la Rita Bosch, una noia de 21 anys natural de Vic (Osona), de nas aguilenc, cara ovalada, força ben plantada i neboda del mossèn del poble, el també vigatà Jacint Horta Berenguer, d’estatura baixa, rodonet i de complexió robusta. La noia li pregunta qui és i, segons ens relaten les cròniques, “la Rita li va dir que li agradava i que si volia establir relacions amb ella”. Efectivament, la xisca sembla que era de moral dispersa i en Quim no seria ni el primer ni l’últim vailet que passaria sota el seu davantal.

Així, la negativa inicial de Figueras no seria impediment per a què al llarg dels següents mesos els dos consumessin la seva passió en diverses ocasions, a esquenes del poble i del mossèn, qui fins el moment tenia cura de la noia en tota la seva esplendor... Malgrat la joventut i la fortalesa del jove fragatí, les febres el sorprendran. El noi, greument malalt, tornarà pels volts del maig del 83 al seu poble natal, amb l’esperança que la família i les cures dels facultatius aragonesos l’ajudin a recuperar-se. Però quelcom l’obligarà a tornar a l’Eramprunyà.

Dos cadàvers a la Rectoria

Diu la premsa què durant el temps que en Quim va estar enllitat a Fraga rebia assíduament cartes de la Riteta, unes missives que el noi no responia. Sembla que la última d’aquestes l’obligaria a retornar a Castelldefels: “El dia 23 d’agost de l’any passat [1983] vaig marxar a Lleida, i d’allà a Picamoixons i, tot seguit, a Valls. Al dia següent arribava a Sitges”. En versió oficial, en Quim declararia que el seu retorn a Castelldefels –pernoctaria al Garraf- responia a la necessitat de buscar feina però, no acabaríem de donar credibilitat a aquesta declaració, doncs, com dèiem, la Rita sembla que tenia alguns ‘amics’ i, segurament, en una de les cartes –potser la última- la neboda del mossèn li explicava que a Vic tenia al seu xicot i que s’estava pensant tornar-hi per casar-s’hi.

Són les onze del matí del 26 d’agost de 1893 i l’escolanet de l’església parroquial de Castelldefels, Enric Fusté Mestres, es dirigeix a la Casa Rectoral per desenvolupar “les tasques pròpies del seu humil ofici”. En arribar, Fusté es troba entornada la porta principal de l’edifici. Es queda al llindar, dona veus, ningú respon. És llavors quan entra a la rectoria i es troba estès al terra al sacerdot, “despullat dels hàbits sacramentals i amb la camisa ensangonada”.

Efectivament, Josep Nomeu, jutge municipal, es desplaça amb els seus subordinats a la parròquia pocs minuts després de rebre la denúncia. L’escolanet però, ha avisat primer al mosso d’esquadra i cap del sometent, Francisco Viñas (sembla que del noble llinatge dels Viñas). De fet, és el mosso qui arriba primer a la rectoria: “Aquest, en unió d’altres persones, va acudir a la casa sacerdotal; Rita casi exànime el va cridar des d’una de les finestres del pis superior; pujà Viñas; Rita els manifestà enmig de la ranera de l’agonia, que li havia ocasionat els danys que patia un jove, i a les preguntes que es dirigiren per a què manifestés qui havia estat l’autor, respongué què no el coneixia, utilitzant emperò termes i tons què van fer sospitar als presents que la noia no volia descobrir l’assassí”. Rita moria als pocs minuts.

La inspecció ocular revelava que el cos de l’ecònom presentava 14 ganivetades i que la Rita –estirada al llit de l’habitació de l’esquerra del pis principal- havia rebut un tret per l’esquena i 27 ganivetades: “Als baixos es va trobar un ganxet per fer crochet; a l’entrada, sobre una cadira una cotilla plena de sang; i taques de sang per tot l’edifici”. De fet, els investigadors es van fixar en el recorregut del rastre, que marcava el pas del criminal: des de l’habitació de la neboda a la porta d’entrada de la Rectoria. Al final del macabre camí es va trobar un esquinçall arrencat del davantal de la Rita, amb el que possiblement el delinqüent hauria tractar d’aturar una hemorràgia que es devia produir durant l’assalt, “quedant ferit per la mateixa arma que utilitzà”. El silenci de la Rita i la manca de proves va obligar als instructors a detenir i prestar declaració a tots els amants de la jove.

És llavors quan apareix en escena un dels testimonis clau de la causa, Maria Elias Bernarda, “qui a dos quarts de deu del dia 26 d’agost de 1893 va anar a la casa rectoral del poble per canviar-li el vestit a la Verge; obrí la porta entreoberta, penetrà a l’edifici i observà algunes taques de sang”. Segons la instrucció del cas, Elias va cridar fins a tres cops a la Riteta; “aquesta li respongué que marxés, perquè sinó la matarien”. Però qui? Doncs, en efecte, en nostre humil fragatí. Escopeta en mà –una Lefaucheux, segons es revelaria al judici- en Joaquim Figueras Regalés va obligar a Maria Elias Bernarda a sortir de la rectoria. Per demostrar a la incòmoda visitant que no li faria res, va descarregar l’arma i, segons la mateixa instrucció del cas, van marxar els dos en direcció al molí (s’entén que amb la veïna coaccionada). El fragatí seria detingut i empresonat a Sant Feliu (Baix Llobregat).

Deliris d’un fiscal

És 25 de juny de 1894 i el President del Tribunal, César Hermosa, i el Fiscal, Ambrosio Tàpia, estan molt interessats en demostrar en Audiència Pública –diuen les cròniques què: “era dificilíssim discórrer pels passadissos (...) ocupats per compacta multitud que esperava amb ansietat que s’obrís la sala”- que el mòbil del crim no va ser cap altre que el furt i la violació. De fet, Tàpia no dubtarà en al·ludir a la laxa moral de l’encausat i relacionar la seva actuació amb l’atemptat del Liceu, l’autor del qual –el també aragonès Santiago Salvador Franch- seria executat el 21 de novembre d’aquest mateix any. Tanmateix, millor llegir la crònica del periodista de La Vanguardia Augusto Riera per esbrinar quina era exactament la conclusió del Ministeri Públic: “Referint-se a la causa del Liceu, afirmà que estem patint una epidèmia moral, a l’influx de la qual els delinqüents debuten en l’esfera del crim cometent els més horribles, per convertir-se, no en herois d’una idea, com alguns suposen, sinó en criminals d’un delicte”.

Situem-nos al dia d’autos. Són les nou del matí i en Quim tot just acaba d’arribar de Sitges a la casa rectoral de Castelldefels. Figueras entra a la casa, es troba amb la Rita i aquesta li diu: “Has llegit a la carta?” i ell respon: “sí, per això sóc aquí”. Acte seguit, la mossa li diu que se’n vagi, que parlarà amb el seu oncle i que després torni “per consumar”. En Quim, obedient, així ho fa. Passats vuit minuts de la primera visita en Figueras retorna. A partir d’aquí els fets es precipiten, resultant assassinats els dos inquilins de la parròquia.

Però en què basava el Ministeri Públic la seva acusació? Doncs, sembla que després de l’assassinat, en Quim s’emportaria dos rellotges amagats en dos mocadors de seda. Però per a què voldria l’aragonès dos rellotges si procedia d’una família benestant? És més, per què no es va emportar el rellotge de plata de la rectoria, els elements d’orfebreria de la capella o les imatges o retaules sacres? No senyors, per molt que el fiscal el tractes de rufià, el nostre protagonista el movia l’enuig, la vehemència i la impotència que porta un amor no correspost. Llegim doncs el següent extracte de la declaració de Figueras:

De fet, en declaracions de l’encausat, sembla que va ser la noia qui li va facilitar els rellotges: “me’ls va donar ella, dient-me: agafa’ls i fes fortuna amb ells”. A més, la Lefaucheux no era seva, sinó un regal de la Rita, qui li va donar cinc duros per a que la comprés: “ella sabia que m’agradava caçar i em va donar diners per comprar una escopeta”. Haurien pactat l’assassinat del mossèn? No ho sabrem mai, com tampoc sabrem si en Quim “va mantenir relacions sexuals” aquell fatídic 26 d’agost amb la Rita. No us estranyeu. El nostre fiscal basava part de la seva acusació en aquest fet: “el processat es trobà enmig de dues víctimes, s’apropà a Rita que encara vivia i al descobrir el seu pit s’excitaren els seus apetits de lascívia, i mogut per instints de fera (...) tingué accés carnal”.

Malgrat les rotundes –i al nostre parer desmesurades conjectures- afirmacions de Tàpia els pèrits mèdics (Joan i Josep Rovira i Joaquim Osés) no van ser capaços de determinar si aquell dia la Rita i en Quim van complir, el que si van deixar palès és què “la Rita ja fa molt de temps que ha estat desflorada”. I d’en Quim, què deien els especialistes? Doncs primer que quan va declarar en diligències “tenia el pols normal i segur” però millor vegem-ho a la crònica periodística:

Arriba el torn de l’advocat defensor, José Alemany: “Figueras galantejava i al principi era correspòs per Rita; el processat va acudir a la rectoria per trobar-se amb la seva estimada, però aquesta el desprecià i ell, muntat en còlera i obcecat, va cometre els actes homicides”. Alemany, a més, indica que “no és veritat que el meu client hagi comès cap robatori (...) en cap cas aquest ha estat el mòbil del crim”.

Per la sala desfilaran multitud de testimonis que aquell dia es trobaven a Castelldefels. De fet, en un moment del judici s’arribarà a dir que el cap del sometent, Francisco Viñas, i d’altres veïns de la zona (alguns de Sitges i d’altres vinguts des del Penedès) “amenaçaren a Figueras dient-li que si no es declarava culpable li fotrien un tret”. S’ha de dir que en la causa hi hauria un segon processat, Antonio Saun, un veí de Castelldefels de 34 anys, solter i sense antecedents penals, acusat d’encobridor del crim. Saun sembla què la nit fatídica donaria aixopluc i que dotze dies més tard trobaria rere la porta de l’habitació de Figuera “una faca [navalla] i l’escopeta, de la qual se’n va desfer perquè va sentir por”.

Diu la premsa què després de tres hores de deliberació el jurat va emetre el seu veredicte, trobant culpable a Figueras de totes les causes. És a dir, el jurat afirmava -segons respostes a les onze preguntes redactades pel president del Tribunal- que, en cap moment, al jove li va moure “castigar els menyspreus que rebia del mossèn i la neboda”, o sigui que l’objecte del crim era el robatori i la violació, un accés carnal què, com dèiem, posaríem en dubte.

El segon encausat, Antonio Saun, quedaria absolt de tots els càrrecs.

Un espectacle macabre

És 19 de juny de 1895, ha passat gairebé un any des de què un jurat popular declarés culpable a Joaquim Figueras Regalés. El patíbul per a l’execució de Figueras està preparat a l’esplanada del Castell del poble, lloc on es va perpetrar el crim i, per tant, perfecte per exemplificar als assistents. La premsa ens comenta què, prèviament, el dia 18, s’ha llegit la sentència de mort i, immediatament, en Quim “serà posat en capella” (vegeu imatges). Paral·lelament, i sempre segons les cròniques publicades als noticiaris, l’advocat defensor, José Alemany, visitarà al Bisbe, al Governador Civil i al Capità General de Catalunya, pregant que telegrafiïn a la Reina amb l’objectiu que aquesta li concedeixi l’indult, rebent la negativa per resposta en tots els casos.

D’altres cròniques ens expliquem com passava en Quim les seves últimes hores abans de l’execució: “El reu continuava ahir amb serena fermesa, conversant amistosament amb els Germans de la Pau i la Caritat i amb els sacerdots que l’auxilien. La seva preocupació és saber en quina opinió el té el poble de Castelldefels. Preguntava sovint si se l’odia pel crim, pretenent disculpar-se pel mateix (...) Redactà una carta als seus pares, la qual signà i entregà al Procurador per a que la remetés a bon destí”.

Arribades les vuit del matí del 19 de juny de 1895 el reu és conduït al patíbul. Sembla que l’execució ha despertat l’interès de tota la comarca: “sortiren cap a Castelldefels moltes persones en cotxes, tartanes i d’altres vehicles per tal de poder presenciar l’execució. La multitud era immensa” (vegeu imatges). En Quim es dirigeix al poble: “Poble de Castelldefels: demano perdó a tots i especialment als d’aquest poble en la darrera hora de la meva vida. Moro resignat i espero que la gràcia del Senyor li permetrà rebre la meva ànima”.

Ha arribat el moment. El botxí, Nicomedes Mendes, embena els ull al Quim i comença a girar el garrot, el silenci a l’esplanada és total. Els crits de Figueras ressonen a les parets imponents dels massissos del Garraf, estenent el seu patiment per tota la vall d’Eramprunyà. Un cop sec confirma el trencament de les cervicals. La justícia ha parlat. La Campana de Gràcia publicava el 22 de juny de 1895 el següent epígraf: “L’horrible sentència va complir-se i el cadàver del reu fou enterrat a poca distancia dels cadàvers del lloc on descansen les restes de les seves víctimes. Celebrem moltíssim que no s’hagi de repetir mai més aquest tètric espectacle de la pena de mort amb tot el seu corteig de fastigosos incidents, que tendeixen a endurir lo cor i a rebaixar lo sentir moral del nostre poble”.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------

FONTS:
Hemeroteca La Vanguardia
La Campana de Gràcia
A.R.C.A. (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues)
http://www.castelldefels.org
----------------------------------------------------------------------------------------------------------

*Fotos de La Campana de Gràcia (22-6-1895):

FOTO_1: Voltants del patíbul abans de l’execució.
FOTO_2: Baixada de la capella instal·lada en una casa particular.
FOTO_3: Camí del suplici.
FOTO_4: Després de l’execució.

*Fotos Wiquimèdia (Creative Commons):

FOTO_5: Façana del Castell de Castelldefels en l’actualitat.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local