El Procés que obri tots els panys

Una plaça de les Neus plena de gom a gom va escoltar dijous passat la proposta del Procés Constituent. Esther Vivas i Teresa Forcades van explicar, amb paraules planeres, la necessitat de convertir el procés d’independència en la porta oberta a un procés de disseny radicalment democràtic de la nova república de Catalunya. Proposta, doncs, imprescindible per a tothom que vulgui impulsar canvis polítics i socials substantius en aquesta situació actual de manca de drets democràtics, vulneració dels drets socials més bàsics i negació dels drets nacionals dels i les catalanes a decidir lliurement el nostre futur. D'absència, en definitiva, de sobirania popular front a mercats i Estat Espanyol.

L’assistència massiva a l’acte és només comparable, salvant distàncies, amb la munió de gent que les darreres Marxes de Torxes per la Independència o la Via Catalana van convocar a Vilanova i la Geltrú, o amb les mobilitzacions de les vagues generals o amb la revolta democràtica del 15M a la Plaça de la Vila. Una vegada i una altra, el poble mobilitzat en defensa dels drets socials, els drets democràtics i els drets nacionals. Aquest és, amb els matisos que vulgueu, el programa polític de les classes populars catalanes, també a Vilanova i la Geltrú.

Però allò realment interessant, que es va perfilant cada vegada de forma més nítida amb aquestes mobilitzacions o amb propostes polítiques com la del Procés Constituent o la CUP, són bàsicament dues claus. Un full de ruta conseqüent amb el programa polític esmentat, i una forma organitzativa d’acord amb aquest.

Perquè en realitat, defensar més democràcia, més justícia social i el dret a decidir sobre la independència de Catalunya és el programa polític compartit, amb més o menys hipocresia, caradura, passió i/o sinceritat per la major part de partits polítics catalans. Però a ningú no se li escapa que revestir el propi discurs d’aquests principis vagues no significa treballar de forma conseqüent per implantar-los de forma substantiva. De fet, sovint, i d’aquí bona part de la coneguda “desafecció” envers els partits, és just al contrari. Per tant, és necessari que el programa polític de les classes populars catalanes es doti, com també està començant a proposar el Procés Constituent, d’un full de ruta concret. I aquest, al nostre entendre i crec que de forma compartida amb el Procés Constituent, passa per forçar un referèndum, guanyar àmpliament la independència i convocar un procés constituent d’àmplia participació, transparència i democràcia que senti les bases del nou país d’acord amb la voluntat de la majoria de la societat. No d’acord amb els interessos d’uns pocs.

Però encara hi ha una segona clau de volta, que és la forma organitzativa que ha de ser l’instrument pràctic de defensa i materialització d’aquest programa. I aquí deixeu que opini que el partits polítics clàssics no són cap eina útil avui per avui per impulsar canvis d’arrel en la societat. Són estructures enrampades en el parlamentarisme i les institucions, que tenen més gent a sou que militants fent feina i més pendents de les enquestes i el tracte dels mitjans de comunicació que de les inexistents assemblees de base o moviments de base. Per tant, estructures ràpidament immobilitzades i encarcarades. Per això des de la CUP hem insistit sempre en formes organitzatives diferents, que en els municipis mirem de desplegar assíduament. Però encara més important, insistim en què el més important és reforçar, potenciar –i no manipular per interès propi- el Moviment social. És a dir, l’enorme capacitat de la nostra societat d’agrupar-se socialment i mobilitzar-se per la defensa dels drets col·lectius, al marge d’institucions i partits. Penso, em va faltar, que el Procés Constituent hauria d’impulsar que les seves assemblees s’impliquessin (alguns ja ho estan, és clar) en el moviment social existent, el reforcessin, el multipliquessin. A Vilanova i la Geltrú hi ha la PAH, la CGT, l’Ateneu, el Casal, la moneda social “turuta”, la Plataforma en Defensa de l’Ortoll, l’APMA, La Frontissa, l’Assemblea pels Drets Socials del Garraf, les entitats culturals, VNG per la independència i un llarg etcètera que em deixo. Són política en estat pur. Política de i per a les classes populars. Articuladors de problemàtiques reals, assemblees de participació real. En qualsevol cas, la pràctica política que hem de desplegar ha de tenir forçosament al cor del projecte la gent, la seva implicació i participació, per acabar amb el paper d’espectadors i recuperar el paper de protagonistes, des del carrer, del procés constituent quotidià que creix i es multiplica.

A Vilanova i la Geltrú hem de treballar per la configuració d’un espai de participació i política popular per a la nostre ciutat que tingui presents les claus de la nova política dels de baix. Programa (democràcia, justícia social, independència), full de ruta (referèndum, independència i procés constituent) i forma organitzativa (moviment social, democràcia de base, amb mil peus al carrer i veu i vot on faci falta) són les claus de l’imprescindible procés constituent que obri tots els panys.