Els dos tombs de Sant Antoni

La festa dels Tres Tombs es presenta a Vilanova i la Geltrú cada any per a la majoria dels seus habitants com “aquell dia”. Els propis vilanovins i vilanovines no són conscients de la importància de la festa a la ciutat -històricament, culturalment i de la feina que hi ha darrera- i s’apinyen als carrers fins que es cansen de veure la desfilada per abandonar la missió, afamats d’un bon dinar. Vilanova comença la partida dels Tres Tombs amb un romàntic desavantatge, el del dia de festa local, que fent bona la dita “Sant Antoni i el porquet sempre s’escau en disset” fan que la data sigui inamovible al calendari.

Dels Tres Tombs o s’hi n’és molt, o poc. Hi ha qui lluita durant tot l’any i qui només s’hi diverteix una estona pel carrer el dia de la festa. Després hi ha els que tenen relació amb el món del cavall, les escoles, i els que ho mantenen com a entreteniment però que no tenen com a màxima sortir a la festa. Així doncs, enumerar els problemes dels Tres Tombs no és ni fàcil ni difícil. És qüestió de conèixer una realitat des de la tanca.

El primer problema és el de la qualitat amb la quantitat. No hi ha dubte que la feina de l’Associació és excel·lent fins a l’últim detall, però el poc cuidat vestuari d’alguns participants externs o la no-cultura d’empolainar-se -a un mateix i al cavall- és una assignatura pendent. I la culpa no és dels joves, que desmitifiquen, com pot passar en altres festes, sinó d’alguns que no saben -potser- on han anat a parar i que no es tracta de fer una passejada normal.

El segon, sens cap mena de dubte, és que el circuit s’estén per la ciutat d’una manera enorme. Això trenca el ritme i fa que el segon tomb sigui complicat de veure a la Rambla, on els premiats enfilen per un altre vial. Aquest és de difícil solució.

El tercer i últim gran problema és la històrica i vàlida excusa sobre el dia de festa local. Els carros d’altres pobles tenen complicacions per les dates, afegides a les despeses que suposa en temps de crisi el transport.

Finalment, el tercer tomb no es fa, però perque aquest tercer tomb l’ha de fer el vilanoví que ha començat a notar un desafecte vers la festa. Sant Antoni no passa sense pena ni glòria, passa d’una manera important i forma part també del caràcter vilanoví. S’ha acusat a la festa de ser d’uns pocs i jo mai m’he sentit allunyat si he volgut treure-hi el cap, per qualsevol raó.

El vilanoví s’ho ha de creure. Ha de saber que els seus Tres Tombs són els millors de Catalunya i jo ho he corroborat personalment. Que hi ha carruatges que només veuran aquí, com un museu viu i que si tot això surt al carrer és per un esforç magnífic de moltes persones. El vilanoví, ai! Em sembla, vilanoví, que t’has habituat massa a veure una festassa i ja casi ni la valores. Em sembla que ni per un dia pots aturar el teu món de papers i burocràcia per tornar a olorar, veure i escoltar el que s’olorava, es veia i s’escoltava abans. No marxis de rebaixes a Barcelona, queda’t a Vilanova. Hi ha qui ve de fora cada any, per alguna cosa serà. Deixa’ls ser -als Tres Tombs- profetes a casa seva.