Externalitzacions i llengua

Cada vegada és més freqüent que institucions, empreses, organitzacions, fundacions... externalitzin serveis; és a dir, que els deleguin en altres empreses, entitats o organitzacions per oferir, si més no en teoria, un millor servei. A tall d’exemple, i basant-me en l’experiència personal, n’he trobat casos tant de caràcter privat (en entitats bancàries com Caixabank, Caixa d’Enginyers, Banc Sabadell... o de serveis com el RACC, Endesa...) com de caràcter públic (en ajuntaments, consells comarcals o diputacions). Les privades, per exemple, tenen delegades en altres empreses la cartera d’assegurances, les ofertes de viatges, la captació de nous clients... Bona part de les públiques hi tenen serveis tan importants com la recollida de la brossa, la neteja i manteniment de parcs i jardins, el subministrament d’aigua, alguns serveis de lleure i oci (piscines i gimnasos, poliesportius, teatres i auditoris, sales d’exposicions...), etc. Des de fa uns quants anys, algunes administracions, i aquí ja he de parlar per la premsa, no perquè ho hagi viscut personalment, han començat a externalitzar serveis públics tan importants com la sanitat, fet que em sembla gravíssim però que deixaré per a una altra ocasió per no desviar-me del tema que vull tractar avui: les condicions que s’imposen a les empreses en les quals es deleguen funcions.

Unes condicions que massa sovint s’obliden completament d’un aspecte tan important com el lingüístic, del dret del ciutadà, o si voleu de l’usuari, de poder fer servir i ser atès en la pròpia llengua, en aquest cas el català. En poc temps m’he trobat amb uns quants casos en què aquest dret no s’ha tingut en compte per a res, tant per part d’empreses privades com de públiques.

Alguns exemples d’empreses privades: entitats bancàries que no em podien garantir que les assegurances que hi contractés serien en català i l’atenció que les asseguradores mantindrien amb mi també ho seria; entitats que no em podien oferir informació impresa sobre viatges o visites guiades en català, perquè l’empresa en què ho havien delegat ho feia en castellà ja que operava a tot l’estat.

Però també alguns d’entitats públiques: un gimnàs municipal, amb instal·lacions magnífiques tot sigui dit, no em pot fer les proves que fan als usuaris per seguretat i per orientar en les activitats que més els poden convenir perquè l’aplicació només és en castellà; una piscina municipal té monitors que només parlen castellà (fins i tot en les activitats infantils!) perquè l’empresa subcontractada no té l’obligació de contractar personal catalanoparlant; un auditori públic fa activitats subtitulades en castellà perquè l’empresa que ho porta...

Tots aquests casos s’acabarien si tant empreses com administracions catalanes tinguessin clar que cal incloure una clàusula lingüística en qualsevol externalització, però sobretot si fóssim més exigents a l’hora de fer valer els nostres drets, si reclaméssim sempre el dret de ser atesos i poder usar amb normalitat la nostra llengua. En un parell de casos que he esmentat m’he trobat que els ha sorprès molt que ho demanés en català, perquè no s’hi havien trobat mai. Com han dit diversos lingüistes, entre els quals Bernat Joan i Marí, «Una llengua no es perd perquè no la parlin els que no la saben, sinó perquè no la parlen els que sí que la saben». I jo hi afegiria «i perquè els que la saben no la fan ser útil i necessària».