El meu 8 de març

De nou 8 de març, i un altre any commemorem en aquest dia la lluita de tantes dones – també homes – pel gaudiment dels mateixos drets. I ho diu algú que mai ha tingut predilecció tancadament feminista. De fet, sóc d’aquelles persones que pensen que el primer pas per normalitzar una situació és deixar de celebrar-la. Com deia Morgan Freeman en una entrevista, “el primer pas per eliminar el racisme és deixar de parlar-ne”. Però... és realment així? Si tanquem els ulls i comptem fins a deu, el monstre desapareixerà?

Perquè hi ha una part de mi que creu que no és així. Una part de mi que es posa les mans al cap cada vegada que s’adona de com segueixen algunes coses. Hem aconseguit molts avenços, ens diuen, la situació de la dona és molt favorable... I és cert, i tant que ho és, entre tots ho hem fet possible, però no ens enganyem, queda encara tant camí per recórrer, tant!

El passat dimecres 5 de març llegíem que "Una de cada tres dones europees ha patit una agressió sexual o física". "Uns 62 milions de dones de països de la UE - l'equivalent gairebé a la població del Regne Unit - han estat colpejades o condicionades per mantenir relacions sexuals. Més de 9 milions han estat violades". Font 324.cat. I no oblidem que parlem del gran món desenvolupat europeu... i que un nombre elevat d'aquestes agressions es succeeixen en cercles ben íntims, fet que en dificulta la denúncia. 

I podem concretar més. Segons uns estudis fets públics el novembre de 2013 pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, les agressions físiques a les adolescents per part de les seves parelles, així com la pressió contra les noies per realitzar activitats de tipus sexual, van augmentar del 0,801% al 4% en tres anys en el primer cas, i del 1,01% al 6,3% en el segon.

Són dades fredes, sembla que ens queden ben lluny, però el nombre és massa elevat com per no tenir-ne alguna a prop. Perquè aquest és el perill real de les dades: fan la sensació que són només números. Però darrere d’aquests números hi ha persones, cares, dones. Adolescents i adultes que han hagut de conviure, cada una d’elles, amb sentiments  que no els corresponen, però que ja han experimentat.

“Tot va ser molt divertit, fins que dos nois van venir cap a mi. I em podeu dir que no té importància, i que no va passar res... Però em van dir moltes bajanades, em van tocar quan jo no volia ser tocada, em van escopir quan em vaig rebel•lar, i quan marxava corrents em van cridar que sóc una frígida i que no sé sortir i passar-m'ho bé. I jo em vaig espantar i vaig plorar. I durant dos dies vaig sentir fàstic i vergonya pel meu cos, per si algú ho havia vist, per la roba que havia decidit posar-me – res més enllà que samarreta  i texans -. Així que suposo que alguna cosa va passar”.

“I la meva primera reacció va ser automàtica, senzilla i estúpida, però absolutament inevitable: plantejar-me si havia fet alguna cosa per provocar aquesta situació, sentir-me'n culpable. I... per què a mi si n'hi havia de més maques, si altres vestien més suggerents? I és tan humà sentir vergonya al parlar del què havia passat, tenir por a exagerar: “No té importància; no va passar res”, que em deia a mi mateixa. Potser és que a totes ens ha passat en un moment o altre. Perquè vivim en una societat en què no passa res si una persona té el poder per fer sentir totes aquestes pressions a una altra.”

Serem capaços algun dia d'arraconar les frases buides i entendre per un moment que tota dona ha de poder estar allà on vulgui, com vulgui, tan tranquil·la i relaxada com qualsevol d'ells? La vergonya l’han de tenir els altres, aquells qui no ho entenen, els qui amb la seva conducta improcedent embruten tot avenç femení, i masculí, social i de tots. No tots som iguals. N'hi ha que prenen la imposició com a bandera, mentre altres opten pel respecte. N'hi ha que posseeixen, altres tan sols volen compartir. I és en aquesta diferència contundent on resideix la força de la nostra lluita, aquesta lluita per la tolerància i l'empatia. No, homes i dones no som iguals, però podem ser equitatius. I podem reconèixer i respectar les nostres diferències. Perquè si no ho fem... Haurem de seguir celebrant el 8 de març durant tota la vida.

En alguns casos - “Més de 9 milions han estat violades" -, no només hi haurà conseqüències inherents a experiències traumàtiques. En alguns casos, l'abús va més enllà de la intromissió física, i condiciona tota una vida, tot un futur. Embarassos sobrevinguts sense desitjar-ho, responsabilitats que encara ara sovint no són compartides, i noies que han de triar entre un futur incert sense ajudes d'aquells qui dia a dia es creuen amb el dret d'assenyalar-les amb el dit ben estès i la il•legalitat en una llei retrògrada. Una llei que ens recorda altres temps, però a la que no ens rendirem. Tornem a haver d'excusar-nos per voler viure en dignitat; tornem a haver d'exigir una maternitat sense pressions, sense insults i sense ofenses; tornem a haver d'explicar quelcom tan evident com que darrera de cada avortament hi ha patiment humà a curt i a llarg termini; que ningú avorta per gust. I tornem a dir-ho, un altre cop, en un nou 8 de març.

I també el 8 de març és una bona data per recordar tots aquells – homes i dones – que en el seu dia a dia ajuden en aquesta evolució constant i ferma, tal i com ho van fer tants abans, i tal i com ho faran tants després. I lamentar aquells altres – també homes i dones – que no només no ajuden, sinó que involucionen, ja sigui per irrespectuosos/es o per interessats/des. A tots ells, des d'aquí, dir-los que no se'n sortiran; que potser sí que és un 8 de març més, tan sols un previ al de l'any proper; però no defallirem en la lluita, no ens rendirem davant la incomprensió. Volem una societat sana i equilibrada, on tots i totes tinguem el nostre lloc; i no només ho volem, sinó que ho aconseguirem!

8 de març. Dia internacional de la dona. Fem que no sigui un més.

Patrícia Salbi
Núria Casanovas
Esquerra Republicana de Cubelles