Literatura

115 dies a l'Ebre

Eix. 115 dies a l'Ebre

Eix. 115 dies a l'Ebre

La batalla de l’Ebre va durar 115 dies. La mortaldat va ser colossal. Ho sabíem. Però llegir 115 dies a l’Ebre. El sacrifici de la Lleva del Biberó (Ara llibres), d’Assumpta Montellà, i amb un pròleg de Josep M. Ballarín (de la Lleva del Biberó), ens ha recordat un cop més la inutilitat d’aquesta batalla, que com més bé coneixem, menys entenem, com escriu Montellà.

La publicació d’aquest llibre és un homenatge, necessari i merescut, a aquella jovenalla de soldats que hi van deixar la pell; però també als que van sobreviure, i que ara, amb els seus relats de primera mà, s’han constituït en testimonis vius en la confecció de 115 dies a l’Ebre, la crònica d’aquest desgraciat i esfereïdor episodi bèl.lic que Assumpta Montellà ha escrit amb total sentit històric, però privilegiant el sentit humà.  

Allò va ser una massacre, deia el meu pare. Nascut el 1919, era de la lleva anterior, la del 1940. En temps normal no hauria estat cridat a files: era orfe i tenia la seva mare vídua al seu càrrec. Tampoc no haurien d’haver estat cridats soldats de lleves com la del 27, la majoria casats i amb fills. Costa ficar-se al cap que es demanessin tants sacrificis humans per abocar-los a un desastre anunciat. La superioritat franquista en efectius humans i armament, explicada al detall per Assumpta Montellà, fa venir mareig. Però Negrín volia demostrar a Europa que la República encara era viva, volia fer temps per introduir la nostra guerra contra el feixisme en el context mundial. Ara ja sabem el resultat de tot plegat, però una mirada una mica més llarga potser hauria estalviat moltes morts i tan de sofriment en la població.

El meu pare ens va explicar coses de la guerra, però no la guerra en sí, com ara la cronologia de les tàctiques militars que es van seguir. Ara, com en un retaule, he pogut visualitzar els 115 dies a l’Ebre. He llegit aquesta crònica sense deixar-me ni una ratlla, com sí que vaig fer amb la novel·la Guerra i pau, de Tolstoi. L’horror em feia passar endavant. Però les particularitats de la batalla de l’Ebre m’interessaven molt, volia, necessitava il.luminar tots els racons foscos d’un episodi esdevingut imprescindible per conèixer el fatal desenllaç d’una guerra que no només va sembrar terror en els dies de la batalla, sinó que, un cop perduda, va determinar el curs de la nostra història, arribant fins aquí. 

El meu pare era dels veterans que ja havien estat al front de Lleida. En aquesta crònica se’n parla, dels veterans que procuraven protegir els biberons. El meu pare explicava, com també queda registrat en el relat 115 dies a l’Ebre, que els pobres nois, ferits de mort, cridaven: Mare, mare… També ens deia que abans de les batalles transcendents es donava conyac als soldats. Saltatrinxeres, en deien d’aquest estímul alcohòlic, com explica el testimoni Manolo Vázquez. També els feien mítings, molts mítings! En aquesta fase de la guerra qui manava eren els comunistes. El meu pare va quedar ben batejat, de les proclames comunistes, que va creure de bona fe. Una paraula va quedar per sempre en el seu vocabulari: camarada. Però no la deia a qualsevol, només la deia a aquells que apreciava, potser perquè a la mateixa guerra havia après que camarades de veritat n’hi ha pocs.

Aquesta moral de la bona gent que va traduir-se en la lluita per la igualtat entre les persones i la llibertat entre les persones i els pobles, és la que va sostenir, en condicions infrahumanes, aquells homes que havien sortit de casa tan joves, alguns pràcticament uns nens. Aquesta força moral els va fer resistir l’aïllament en les seves trinxeres, a sol i a serena, amb pocs aliments i amb atenció sanitària deficient o inexistent, i amb una set de mort, ja que la cruenta batalla de l’Ebre va començar el 25 de juliol de 1938. El relat dels bombardejos franquistes, que duraven hores i hores, amb un arsenal que semblava que tot anava llençat, de tan abundós, fa posar la pell de gallina, sobretot quan en el bàndol republicà s’anava amb una sabata i una espandenya i s’havien d’estalviar les poques municions que tenien. Impossible guanyar una guerra en aquestes condicions.

Un dels episodis que també fa mal al cor de llegir és l’episodi protagonitzat pel Terç de Montserrat, batalló constituït pels anomenats catalans de Franco. Van lluitar catalans contra catalans. En van morir molts de cada banda. A Franco els catalans li sobraven, els van deixar sols quan van atacar Punta Targa, diu M.S., un dels testimonis del llibre. Que s’ho facin, els catalans, diuen que va dir Franco. Temps hem tingut de comprovar aquella i altres catalanofòbies, malauradament vigents en ple segle XXI.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!