Meditació sobre el temps

La vivència del temps és un misteri. Quan som infants ens diuen avui has d’anar a l’escola i demà serà el teu aniversari o el dia de Reis. Però en realitat els infants no ‘cauen’ en el temps fins que no n’adquireixen la consciència. Del temps sentit a les espatlles o en el cruixit dels ossos en poden parlar els qui han viscut una columna de dies i estacions de l’any, que han conegut el goig del cos en la seva primavera i s’han alegrat de l’estiu en el fruitar dels fills. Aleshores arriba la tardor i un rellotge de sorra va omplint d’arena fina el recipient de la base translúcida dibuixant la imatge d’un temps incògnit...

Rellotge de sorra és el títol del llibre de poemes sobre el pas del temps en la nostra humanitat fràgil, que Francesc Xavier Simarro (Barcelona, 1958) acaba de publicar a Stonberg Editorial. Si en la infantesa el temps semblava detingut, en la tardor el temps sembla que s’accelera: «es fonen els dies i les cendres augmenten» en una visió final del rellotge del temps. Temps mortal, s’entén. Perquè hi ha aquell altre temps, considerem-lo. Hi ha el temps de la creació en què el creador es fa un amb el temps i en perd la noció. Temps etern, en diria, si no fos que tan sols n’és la percepció, ja que en sortir d’aquella bombolla càlida es trepitja el sòl de la realitat.

En saber-nos mortals, el temps ha estat objecte de la poesia des de temps immemorials fins ara mateix en què el poeta que en contempla el transcórrer escriu: «On han fugit els cavalls/ mentre contemplo un prat amb els ulls gastats?». Consciència del desgast del cos i la minva del futur, si bé hi ha una part de nosaltres que anhela: «Com escriure la set d’infinit?». Com sigui, el poema és temps escrit, una forma de vida més enllà de la nostra.

El temps, que també ha estat objecte d’estudi per la filosofia que vol delimitar-la en conceptes, es mostra radiant en una lírica propera al sentir que compartim: «El temps s’arrecera en els plecs de la pell». I tan cert com quan ens mirem al mirall i a penes hi reconeixem la imatge que estranyament (o potser no, potser és una ‘defensa’ contra els estralls del temps), hem fixat en el nostre interior en la meitat de la vida, ara, respecte dels temps del Dant, allargassada fins a la cinquantena.

Paladejar els dies de la tardor de la vida és donar un assentament més profund a la consciència de viure. Tal com alguns creiem, la vida humana és un temps de parèntesi en el temps etern. Som, doncs, ens fem en el mentrestant dels dies que sempre es fan curts segons el nostre desig perquè inexorablement «cau el temps», com escriu Francesc Xavier Simarro, en una al·legoria a la davallada del Paradís on, com en el temps de la infantesa, no hi havia temps.