Gràcies per la propina!

El dia 6 de març ens llevàvem amb la notícia “El Govern paga 9 de cada 10 euros de les ajudes a la dependència”, portada del Diari ARA d'aquell dia. I una va pensar que havia tornat enrere, que aquest titular ja l'havia llegit anys abans, potser no tan pronunciat, d'acord, però caram quina broma més llarga...

I és que tan important com què es promet, és saber qui ho compleix. Si ja és una dada rellevant en les nostres relacions ordinàries i personals, en política, això, encara té més pes. Aparentar avançar en drets i benestar mitjançant l'emissió i aprovació de lleis boniques, plenes de contingut social i buides de pressupost econòmic és un esport perillós però sovint massa eficaç com per renunciar-hi. Jugar amb les esperances dels que més difícil ho tenen sol anar bé per rascar algun vot volàtil, però és decebedor a llarg termini i, les decepcions, les acaba pagant tot el sistema polític. I l'aprovació d'una norma estatal amb un desplegament competència de les comunitats autònomes i amb un finançament del propi Estat que l'aprova insuficient, què és sinó un engany?

Des de l'inici de la seva concreció en paper, l'Estat espanyol s'ha limitat a dissenyar i publicitar una llei amb ajudes a la dependència tan esperada com mal finançada. Des del primer moment el propi legislador de tan esperada promesa ha vulnerat sistemàticament el que la llei determinava com a repartiment del finançament d'aquesta i ha estat la Generalitat la que n'ha assumit més part del pastís del que corresponia, ja sigui per responsabilitat, per sensibilitat social o amb finalitats més interessades, d'acord, però, potser que també es sàpiga, no?

Les administracions més properes són les que donen els serveis més directes. Això en dificulta la gestió al tenir un tracte més pròxim a l'electorat, i en fa més difícil el negar certs serveis al viure més en primera personal les necessitats dels ciutadans. Ho tenim ben clar en el cas dels municipis, aquells que ara diuen que han de fer grans esforços en retallar quan, és ben sabut, que són les administracions amb un sistema de finançament més pervers i insuficient, i amb unes necessitats més pronunciades i irrenunciables. No és innocent el desig de centralitzar i treure competències en favor del centre; no és innocent perquè tots ells saben que els serveis caldrà seguir donant-los i que, més enllà de les competències de cadascú, als ciutadans sempre els resultarà més senzill criticar i enderrocar governs amb els que hi parla, que grans intel·ligències estratègiques ubicades en un centre fal·laç i llunyà.

La llei d'ajudes a la dependència no només va ser un gran engany, sinó que des del primer dia va quedar ben determinat que a qui li havia de correspondre el mèrit havia de ser a l'Estat i qui pagava la major part de la factura - més enllà del legalment plasmat - havien de ser les Comunitats Autònomes, just aquelles amb autonomia per obeir, i sense llibertat per decidir.