1 de maig de 2014, amb la unitat canviarem la història

Els darrers anys estem immersos en una crisi sistèmica del capitalisme a conseqüència d’anys d’aplicació dels estats de les polítiques neoliberals, on la vella Europa s’ha convertit en l’Europa dels mercaders de la gran banca, encarnats en la troika que dicta les lleis que els governs executen, saquejant les classes populars que esdevenim pel poder només unitats de producció i consum. Una crisi-estafa on ens volen fer creure que tot el que passa és inevitable i que la culpa és de tots i totes perquè “hem estirat més la mà que la màniga”. Amb aquest pretext, han socialitzat les pèrdues del sector privat, rescatant els bancs a costa d’enfonsar la gent amb retallades de drets socials i laborals, precaritzant la feina i la vida de la majoria per seguir engreixant les grans fortunes i els oligopolis multinacionals (energètic, armamentista, de distribució alimentària). Enfonsant, de retruc, el treball autònom i la petita i mitjana empresa, i posant pals a les rodes als models productius respectuosos amb el medi ambient i l’economia social i cooperativa.

En aquest context augmenta la desigualtat social. Després de fer públic el deute privat generat durant la bombolla immobiliària, la instauració de la deutecràcia perpetrada pel PP i el PSOE amb nocturnitat i traïdoria (i amb la connivència de CIU, no ho oblidem) amb la reforma de la Sacrosanta Constitució Espanyola per prioritzar el retorn del deute per sobre de qualsevol altra política, incloses les polítiques socials, ha tocat de mort la ja malalta democràcia a l’Estat espanyol.

Les diferents administracions s’aboquen a aplicar polítiques d’austeritat per mandat constitucional i les concreten en retallades en la sanitat, l’educació i els serveis socials. Les reformes laborals i de les pensions reblen el clau esmicolant més de 100 anys de lluita i conquestes de la classe treballadora condemnant cada vegada a més gent a l’exclusió social: sense habitatge i patint malnutrició i pobresa energètica, i obligant a milers de joves a abandonar la seva llar per trobar una sortida laboral fora del seu entorn, provocant el desarrelament propi de l’emigració econòmica forçada. Augmenta l’exclusió social i la desigualtat dins de la classe treballadora que és el caldo de cultiu per a que el populisme i l’extrema dreta assoleixin quotes de poder, utilitzant la desesperació dels i les treballadores per introduir el seu discurs xenòfob i racista que hem de combatre, per fals i perquè si no se’l combat augmenta com podem observar en diferents llocs d’Europa i el tenim picant a la nostra porta.

Sant Pere de Ribes no és una excepció i patim la crisi de manera similar a la resta de municipis del país. Amb una taxa d’atur del 19%, tenim veïns i veïnes que estan aturades sense cap mena de prestació o subsidi, joves que veuen impossible la seva inserció al món laboral i que tampoc poden pagar-se els estudis universitaris, famílies que han de recórrer al banc d’aliments, persones dependents a qui no es fan efectius els drets reconeguts a la llei de la dependència. La deutecràcia abans esmentada i les polítiques de “racionalització” i centralització dels recursos de l’administració, especialment la local, impulsades pel govern espanyol del PP, fan pràcticament impossible l’acció política institucional pel que fa a les matèries socials: ocupació, sanitat, ensenyament, habitatge, serveis socials, etc.

Davant d’aquesta situació econòmica, social i política, no ens queda més que criticar les mentides que ens volen fer empassar: la crisi no l’hem generat nosaltres, el deute no és nostre i no l’hem de pagar. La fi de la crisi i els brots verds són mentida perquè els rics no han estat mai en crisi i per les classes populars només ofereixen cada vegada més precarietat fins a arribar a l’esclavatge en ple segle XXI. Mentides dels governs estatal i autonòmic que, hipòcritament, anuncien l’inici de la recuperació econòmica quan durant l’any 2013 més de 35.000 famílies van ser desnonades per una banca que pronostica que l’atur superarà les 625.000 persones registrades actualment a Catalunya fins arribar al 25% de la població activa, alhora que declara 7.000 milions d’euros de beneficis nets. Mentrestant, 65.000 empreses han tancat i s’han fet  més de 21.000 Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO). Això no són brots verds, és destrucció salvatge del teixit productiu i declaració oberta de guerra a la classe treballadora, que ja s’ha cobrat les primeres víctimes en forma de suïcidis.

Però no ens podem quedar en la critica, hem de resistir, mobilitzant-nos en la defensa dels drets socials perquè, en contra del que ens volen fer creure, la lluita és un instrument plenament vigent per defensar i conquerir drets. Només ens cal trobar la concreció de la lluita més adient a la conjuntura actual: exemples els tenim en la PAH que dia a dia atura desnonaments, o en l’èxit de les marxes per la dignitat del 22M, o en la vaga de l’FNAC que va reeixir gràcies a la solidaritat expressada en el boicot de la ciutadania i els i les escriptores el dia de Sant Jordi.

Criticar, resistir i crear les alternatives perquè el capitalisme, en contra del que ens volen fer creure, no ha existit sempre ni existirà per sempre. Però el canvi no es fa per generació espontània. Nosaltres som el motor del canvi, les classes populars que hem de trencar l’apatia a la que ens condemna el model social capitalista de consumisme individualista i juntar-nos per lluitar contra la pèrdua dels drets. Juntar-nos per desobeir lleis injustes que només refermen el capitalisme deixant-nos nus i tirats a la cuneta. Juntar-nos per estar al costat de la PAH i no de la colla de lladres que comanden els bancs, al costat dels iaioflautes i no de les asseguradores que volen privatitzar les pensions, al costat de les persones aturades organitzades en assemblea i no dels governs que se sotmeten als dictats de la troika. Juntar-nos i fer desobeir a les institucions que tenim més properes i estan encotillades per la deutecràcia i el centralisme. I juntar-nos, també, per construir alternatives. Perquè, com s’ha demostrat al llarg de la història i també en els exemples concrets i recents als que abans fèiem esment, AMB UNITAT SÍ QUE ES POT!

Per això, aquest 1r de maig, des d’UM-9 tornem a fer una crida a la mobilització i recolzem l’espai unitari que és l’Assemblea pels Drets Socials i els sindicats de classe, participant de les seves convocatòries com la manifestació comarcal recuperada per reivindicar, una vegada més, el repartiment del treball i de la riquesa, per solidaritzar-nos amb tothom que lluita (com els exemples ja esmentats o els i les companyes de Panrico, protagonistes actuals de la vaga més llarga de la nostra història) i per denunciar el la repressió del sistema i el sindicalisme domesticat, contra la corrupció que forma part del sistema i, per tant, del problema.

Visca la fraternitat obrera! Visca la lluita de classe! Visca el 1r de maig!