No hi ha qui s'ho cregui

Uns, anuncien un augment salarial del 1%, revisable fins a un ú per cent més, en funció al increment del cost de la vida. Altres, parlen de baixar el IRPF i d’aquesta manera poder cobrar més deixant de pagar. Mentre, hi ha convenis que no es poden complir. Som treballadors de la classe obrera, no pisos de lloguer.

La plusvàlua se l’enduen els de la part contraria a la vegada que ens volen fer creure que no els queda ni un duro per donar als grecs. Negoci rodó!

Les mentides d’aquestes pomes podrides ja no caben en el cistell. Estem farts de prendre aigua amb sucre i confiar en l’efecte placebo. Necessitem una injecció directa al cor si el que volem és ressuscitar el mort.

Mentre, ací, tenim que sentir parlar de la indissolubilitat de l’estat, com si fos un cafè amb llet de sobre, d’aquells que per més que els remenis no es desfan del tot. Ara resulta que som molt importants i que no poden passar sense nosaltres. Volen casar la pubilla o convertir-la en fadrina  i no deixar que s’emancipi. Encara que tingui 90 anys!  Un acte de paternalisme tranuitat. Si no és que pensen, i, no els hi faltaria raó, que en un castell de naips, quan mous una carta, tot se’n va avall.

A vegades, les falses promeses fan més mal que moltes mentides. N’estem farts d’unes i d’altres. Sort que els bruixots són útils mentre dura l’aquelarre. Després, no hi ha conjur que els salvi.

Quan el meu fill era petit anàvem a jugar a una ludoteca. Solíem repetir en una parada de fruites i verdures. És veu que els catalans som botiguers de mena. Jo escollia les peces, ell les pesava, omplia el cabàs, em cobrava (5 pessetes, preu únic) i jo me’n duia el que havia comprat. Desprès, ho tornava perquè no ens quedéssim sense existències. Fins que em va preguntar: “Papa, perquè em tornes el que has comprat, has pagat i es teu?

Entre les moltes coses que no hi ha qui se les cregui està el tema dels habitatges. Fer fora a la gent que hi viu no té res a veure amb la protecció social. A les zones altes de les ciutats s’estan oferint lloguers a famílies que tenen el negoci o botiga a la planta baixa, alimentant autèntiques bosses de diner negre.

Certes oficines immobiliàries ofereixen pisets d’una habitació a quatre persones. Un empleat es refeia el nus de la seva corbata verda, mentre amb decisió salomònica s’expressava per telèfon de forma lapidaria: “Crec que és molt petit... Els quatre no hi caben... Els tindrem que buscar un de més gran”.

Deixem a banda els pisos llogats i compartits que es converteixen en pasteres, però que, en ocasions, compleixen una funció social, afavorint aquelles persones que no poden pagar el lloguer d’un pis sencer. Si, hi ha, però, conserges d’habitatges d’alt “standing” que no coneixen la majoria dels que hi viuen, senzillament, perquè no els han vist mai. Pisos buits que, de vegada en quan, també compleixen una funció social. Clar que hi ha altres formes de dir-ho!