Entre el sofriment i l'alegria

Recentment, aquest setembre, en el marc de l'aprovació del desplegament del Pacte Nacional de Salut Mental per part del Govern de Salvador Illa, diversos col·lectius de psicòlegs i psiquiatres han tornat a posar sobre la taula qüestions fonamentals que afecten la pràctica clínica contemporània: la sobrediagnosi, la psicologització de l'experiència humana i l'ús creixent de psicofàrmacs en infants i adolescents. En paral·lel, el Consell de Mallorca ha presentat un nou cicle formatiu sobre salut mental juvenil, que s'ha iniciat el 23 de setembre al Conservatori de Música de Palma. I el divendres 10 d'octubre s'escau el Dia Mundial de la Salut Mental.

Aquest context institucional convida a una reflexió profunda: quins criteris defineixen avui una malaltia mental? Com es decideix què és tractable clínicament i què forma part del sofriment humà legítim?

Cal recordar que el manual de referència en diagnòstic psiquiàtric als Estats Units i a Europa, el DSM, no va néixer com una eina clínica pura, sinó com un instrument operatiu en un sistema sanitari com el nord-americà, condicionat per les asseguradores, que exigien criteris estandarditzats per determinar la reincorporació laboral de pacients després d'un episodi de crisi. Aquest origen funcionalista no és anecdòtic: el DSM no descriu malalties en sentit estricte, sinó categories patològiques operatives. Això té implicacions directes en el tractament farmacològic, que, també per la dificultat inherent al disseny de psicofàrmacs precisos, no és específic sinó genèric. Els psicofàrmacs, doncs, actuen sobre la simptomatologia, no sobre una etiologia definida. En molts casos, la intervenció és desproporcionada: com si es matessin mosques amb trabuc, s'aplica una potència terapèutica elevada a fenòmens que podrien requerir una incisió molt més quirúrgica. Tot i que l'eficàcia i la tolerància d'aquests fàrmacs han millorat en les més de set dècades de psicofàrmacs moderns, el seu efecte continua limitant-se als símptomes, i el seu ús continua basant-se en criteris simptomàtics, no pas en proves diagnòstiques objectives, d'altra banda difícils d'obtenir tractant-se de la psique.

Pel que fa al sofriment humà, cal afirmar que tot sofriment és legítim en la mesura en què forma part de l'experiència vital. Ara bé, si ens col·loquem en la tessitura de decidir què cal tractar i què no, sembla raonable d'intervenir en casos de psicosi o neurosi quan aquestes impedeixen a l'individu desenvolupar una vida sense patiment desbordat i amb capacitat d'experimentar alegria. L'alegria és importantíssima perquè és la clau del gaudi existencial quan és sostinguda en el temps, i de vegades alguns psicofàrmacs la desactiven en la seva depressió del sistema nerviós, i pot resultar complicat de fer que se'n torni a experimentar durant el tractament farmacològic, que sovint es cronifica.

Aquesta consideració sobre l'alegria com a criteri vital ens obliga també a interrogar-nos sobre el creixement de diagnòstics com TDAH, TEA, TCA o ansietat en infants, que obre un debat urgent sobre el paper de l'escola, la família i els dispositius clínics. El corrent dominant és el de la intervenció precoç. Però quines conseqüències té etiquetar precoçment? Sovint, aquests diagnòstics s'apliquen en edats en què l'estructura psíquica i cerebral encara no està consolidada, cosa que pot conduir a errors de classificació i a trajectòries terapèutiques innecessàries. Però quan el diagnòstic és clar, el tractament precoç salva vides i millora el patiment d'infants i famílies: molts infants amb trastorns no tractats acaben amb fracàs escolar i major índex d'addiccions i suïcidis.

En definitiva, el repte no és només clínic, sinó també epistemològic i ètic: com podem abordar el sofriment sense reduir-lo a un ball d'equilibris químics que els científics encara no dominen? Com podem preservar espais de sentit que no siguin colonitzats pel diagnòstic? Potser cal imaginar una clínica orientada al diàleg més que a les dosis i els tipus de medicació: teràpies de conversa, intervencions comunitàries, treball amb famílies. Calen menys psiquiàtrics, més investigació, i nous paradigmes de mútua comprensió. Pot resultar difícil de comprendre allò que està desgavellat, com el discurs d'un malalt mental, però a un malalt mental també li costa de comprendre allò que es troba en ordre. La tasca és crucial, perquè, quan un malalt veu com algú el comprèn fins al punt de posar en paraules ordenades el seu discurs desorganitzat, en té alegria i es pot avançar.