L'escola és un somni?

Una vegada més els homes, desafiats per la dramaticitat de l’hora actual,
es proposen a si mateixos com a problema.

Paulo Freire-Pedagogia de l’oprimit.

Començo aquest viatge educatiu i pedagògic amb les paraules de Paulo Freire (Recife, 1921- Sao Paulo, 1997), escrites dins de la seva obra “Pedagogia de l’oprimit” on el filòsof, educador i pedagog brasiler explica la seva experiència com a alfabetitzador de la població pobre del món rural i els barris més desfavorables de les principals ciutats del país. De la cita és interessant la idea de continuació dels problemes d’una societat que ni comença ni acaba res i que, a més, viu en una constant no resolta de drames i dificultats, fruit d’un present gens fàcil on l’hora actual sempre reclama solucions a problemes de difícil solució. 

Una societat amb problemes demanda de somnis per acomplir, de fites per assolir i de cims per escalar. I si, d’entre moltes altres qüestions, l'escola també forma part d’un d’aquests somnis, d’una d’aquestes fites o d’un d'aquests cims, com un darrer sospir situat en una mena d’inconscient col·lectiu que pensa que qualsevol temps passat fou millor? I si és un problema que cerca solucions? I si ha deixat d’existir? I si el que queda d'aquesta institució mil·lenària sigui un record, una ombra, una fantasia feble que, com una ploma bressolada pel vent, estén la seva existència per l'aire, pujant i baixant suspesa fins a arribar inexorablement a posar-se en el paviment, potser enmig d'un lloc pròxim, potser per a marcir-se o per a ser recollida per algú que, una vegada més, allargui el seu destí. 

I si tot és una il·lusió? Potser una idea, un pensament convertit en paraula que hagi de murmurar-se a cau d'orella, gairebé en silenci, per por que la seva fragilitat ho esquerdi. O potser és una mena de ficció autoimposada per uns bojos anomenats mestres, professors i professores; una espècie en perill d’extinció, un col·lectiu, un gremi d’artesans que, conscients de la seva extrema importància per a continuar el llegat i la transmissió d'una cultura comuna, d'un món que no els pertany, però del qual se senten responsables, intentin incansablement sostenir el que a vegades pot arribar a ser insostenible, posant portes a una mar que, com el pas del temps, tot ho corromp, tot ho transforma, tot ho modela i, irremeiablement, tot ho destrueix.

Si tot això és un problema, és el moment de posar-hi remei. Si fos un somni, potser és el moment de despertar-ne. Més que d’un somni, d’una letargia, una mena de coma induït orquestrat pel poder polític i l'economia, que busca incansablement afeblir, desdibuixar i despullar de la seva solemnitat a institucions, idees i matèries d'estudi creades fa segles com són l'escola, la democràcia o la filosofia. Tots tres conceptes pensats, inventats i posats en pràctica a l'Antiga Grècia com a mesures d'avenç social, totes tres paraules que s'han mantingut necessàries al llarg de la història per al desenvolupament il·lustrat de la societat, i totes tres idees posades en qüestió i entredit, amb innombrables intents per a ser controlades, manipulades, disfressades i, fins i tot, atacades i desmantellades per un reguitzell d'ideologies socials, règims autoritaris, principis econòmics i colors polítics de tota mena i classe. 

L’objectiu d’aquesta columna d’articles mensuals pretén desgranar el gra de la palla per fer pensar al lector, despertar consciències, posar en qüestió modes educatives imperants a l’escola actual, desmuntar mites i llegendes sobre tipus d’educació, apropar els grans autors al públic general i, sobretot, reflexionar sense límits des d’una mirada crítica, fonamentada en una teoria acadèmica i una experiència vital a les aules catalanes mitjançant una escriptura de tipus assaig pedagògic reflexiu per poder arribar a un tema transcendental: com és l'escola avui dia i quin paper tenen en ella els professionals de l'educació que l’habiten. Un grup de professionals compostos per dues figures d'extrema rellevància encara que, provablement, avui dia hagin perdut el pes i, fins i tot, el respecte social que en un temps passat van tenir: el mestre i el professor, la mestra i la professora. 

Dos oficis mil·lenaris, tan antics com la mateixa escola perquè abans d'aquesta ja hi havia educació. Tots dos responsables d'una matèria d'estudi, d'uns valors socials, d'una cultura comuna, d’entre moltes altres característiques. Elles i ells, que en qualsevol part del planeta Terra, com han fet sempre, s'aixequen cada dia i es traslladen cada matí a un edifici, algunes vegades nou, altres vegades antic i no poques vegades, per què no dir-ho, en runes per a, d'una forma humil, oculta, gairebé anònima i silenciosa, fer parlar al món, fer que les coses que el componen diguin alguna cosa i que aquesta sigui escoltada pels i les estudiants, futurs responsables d'un món que, entre tots, ens hem donat.

Si la vida és somni i la societat d’avui dia demana solucions, potser val la pena continuar somiant i treballar de forma incansable com a societat per a una escola que mereixi tenir aquest nom, el d'un temps i un espai lliure per a desenvolupar l'educació, el coneixement, la cultura i l’amor pel món. Potser val la pena somiar i treballar per ressignificar l’ofici, i el paper d’uns mestres i professors dignes de dedicar-se a aquesta vocacional i difícil feina, on l'artesania i l'amor encara tenen molt a dir. Si la vida és somni, tal vegada és bo somiar en gran, voler volar alt i pensar que aquesta escola és possible, que un bon professional és necessari, i que una millor educació és urgent, no com a solució per a tots els mals de la societat, però sí com a solució perquè aquesta sigui més il·lustrada, lliure, equitativa i fraternal. Si la vida és somni i els somnis, somnis són, millor no despertar mai i desitjar voler amb força que el somni es faci realitat. Aquest somni comença aquí.