Llei de la propedèutica o de la passada enrere

La segona llei que cal considerar a l’hora de fer-se una idea del funcionament de l’educació al nostre país és la llei de la preparació o de la propedèutica o, per entendre’ns, la passada enrere; aquella que tan enerva els seguidors del futbol quan l’equip està perdent i queda un minut al cronòmetre.

Donat qualsevol contingut d’aprenentatge que presenti una mínima dificultat, aquest és sempre susceptible de ser presentat amb anterioritat i, d’aquesta manera, si no millorem la taxa d’aprenentatge, com a mínim podem tirar-li les culpes a un altre amb allò tan suat de “és que vénen amb un nivell molt baix…” La sensació d’estar sempre parlant del mateix resulta frustrant per al professorat i avorridíssima per als alumnes, els quals acaben per interioritzar que a l’escola no es va a aprendre sinó a cobrir un expedient i –en el millor dels casos- a aprovar uns exàmens.

A Finlàndia –tòpic de la literatura pedagògica com ara l’Arcàdia- no ensenyen a llegir fins als set anys. Llavors es veu que avancen ràpidament i sense patiments fins a superar-nos a tots. Aquí això és impensable. Els nens de tres anys comencen a familiaritzar-se amb les lletres, els de quatre llegeixen, si en tenen sis i no ho fan ens preocupem i potser fins i tot els mediquem. No sé què els semblaria la nostra propensió a ensenyar anglès a partir dels tres mesos de vida quan encara no hem establert clarament els mecanismes de la llengua materna. Els continguts de gramàtica han anat endarrerint-se per preparar i alhora endarrerint-se per la llei de la progressiva inutilitat fins a convertir-se en un xiclet disgustat que no té ni gust ni ànima. El substantiu és un bon exemple. Com a contingut apareix en tots els cursos des de primer de Primària fins a segon de Batxillerat, tots sense excepció.

Tendim a valorar excessivament aquell professor o professora que ens va ensenyar tanta geografia, posem per cas, que ja mai més en vam haver d’estudiar. Sembla que la nostra dèria està en aconseguir que d’un curs al següent no hi hagi cap discontinuïtat, amb la qual cosa ens carreguem amb la responsabilitat de preparar-ho tot, de no excusar res, de no esperar en cap cas a una maduresa o a un desenvolupament natural de les aptituds dels alumnes. Arriba un punt en el qual davant de qualsevol errada es pot dir a l’alumne: “això ja ho hauries de saber, noi.” I resulta, a més, que és veritat i que ho utilitzem només per recriminar a l’alumne quan en realitat és una afirmació que qüestiona la nostra tasca, “si ja ho hauria de saber, què carai fem aquí?”.

Quan diem que els programes estan sobrecarregats, que és impossible fer el que tocaria amb un mínim de qualitat, no volem dir que calgui fer menys. Només amb no repetir-se tant ja hi guanyaríem. Per a aconseguir-ho cal que tothom s’oblidi de carregar els neulers al del curs passat. Acostumar-nos a llaurar més fondo i no tant a passar per sobre del mateix terreny cinc-centes vegades. Recordar que l’important és aprendre, no aprovar exàmens –dues coses que no són necessàriament sinònimes.