Manifest de la Flama del Canigó 2016

De cognom impronunciable per a qualsevol no catalatoparlant, Llull ha estat, sens dubte, el nostre més gran poliocupat. Va morir ara fa set-cents anys, el 1316 (o potser el 1315, que els historiadors no s’hi acaben de posar d’acord, en això). Català de Mallorca, va néixer a Palma el 1232, poc després que la seva família hi arribés amb Jaume I durant la conquesta de l’illa –o la croada contra Al-Mayürqa, si ho preferiu així–. A casa seva, que eren gent amb possibles, el volien cortesà i dedicat a la vida mundana (ja se sap, el de les classes és un mal que encara ens dura). En Ramon, però –tossut i desobedient com n’hi ha pocs–, es va afartar d’omplir pergamins i va arribar a escriure gairebé tres-cents llibres, que no és poca cosa, si tenim en compte que, entre els seus proverbis, n’hi ha que diuen que “car ço que saps no és tant com ço que no saps, no hages moltes paraules” o “pensa molt i parla poc”. La fal·lera li va venir de ben jove, quan, potser per refredar la sang adolescent que li bullia a l’interior, es va posar a escriure poemes de caire trobadoresc en occità, seguint els signes del temps. Però no en tenia prou i va adoptar el llatí per transmetre als intel·lectuals de l’època els coneixements que, de mica en mica, anava adquirint. “I amb els ‘infidels’, com m’ho faré”, es devia preguntar. I, tal dit, tal fet, va aprendre àrab i no va parar mai més d’escriure de dreta a esquerra. “No m’agrada que escriguis –li deia son pare– però, si ho fas, fes-ho en llatí, que fa més per tu”. I ell, que d’ordres i requeriments no n’acceptava cap ni un, va decidir oferir-li’n tres tasses: occità, llatí i àrab. Fins que un dia, en una mostra d’indocilitat suprema, es va preguntar si, per arribar millor a la seva gent, no tindria sentit escriure tot allò que li rondava pel cap en la llengua que parlaven a casa, al carrer o a la taula de la taverna. No hi havia el costum de fer-ho però ell, rebec i obstinat, se’n va sortir. El resultat, dotzenes de llibres filosòfics, científics i teològics en català, una llengua que, com aquell qui diu, encara s’estava creant, la mateixa que avui malda per no desaparèixer.

Si a son pare l’amoïnava la llengua amb què escrivia, sa mare es preocupava més per la seva salut. “No surtis gaire, Ramonet”, li deia. Però en Ramon no estava per orgues i la seva resposta va ser fulminant: va fer les maletes i es va passar la vida recorrent Europa i el nord d’Àfrica estudiant i predicant. Convençut que “cap tresor és més gran que la veritat”, com afirmava, va marxar per convertir la gent que pensava que la veritat era una altra. Aquesta batalla de veritats, cal dir-ho, li va costar més d’un mastegot... i més de dos.

Havia de quedar-se a casa dedicat al “dolce far niente”... però va preferir ser escriptor, filòsof, místic, teòleg, missioner, professor i científic. Havia d’escriure en llatí... però va triar sumar l’occità, l’àrab i el català a aquesta llengua. Havia de viure tranquil a l’illa... i de quilòmetres en va fer un sac. Li hauria tocat morir jove... i el seu cos va resistir més de vuitanta anys. El secret de tot plegat: treball, lluita i desobediència.

I nosaltres, avui, amb l’escalfor d’aquesta flama, ens conjurem per mantenir viva la llengua que Llull va fer créixer i que ben aviat ha de ser el pilar que sostingui la República que comencem a construir: de l’Empordà a la Sénia, primer, i al conjunt dels Països Catalans, en un futur que no volem llunyà. Car també nosaltres, com ell, som tossuts, caparruts, obstinats, rebecs, ceballuts, entercs i, quan cal, desobedients. I, si ens equivoquem, ja tindrem temps de penedir-nos-en. Com suggeria el beat mallorquí, “a gran pecat, gran contrició”.

Guanyarem, amb constància, lluita, desobediència i paciència. Deia Llull que “home pacient, no és vençut”.

Nosaltres, però, en preferim la versió apòcrifa: “poble desobedient, no és vençut”.

Visca la Flama del Canigó! Visca la llengua catalana! Visca els Països Catalans!
Visca la terra!

Vilanova i la Geltrú, 23 de juny de 2016
Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans