Moonlight

Ahir a la tarda, unes hores abans de la cerimònia que va proclamar a Moonlight com a gran guanyadora contra tot pronòstic amb l'Oscar a la millor pel·lícula, vaig tenir l'ocasió de completar el visionat de totes les pel·lícules nominades al gran premi, i veritablement ni la guanyadora em sembla millor que la perdedora i gran favorita, ni cap de les dues em sembla tampoc superior a altres competidores, si fins i tot inferiors a algunes.

Ja vaig manifestar en dies anteriors, que aquesta era una edició amb bones pel·lícules però amb cap gran pel·lícula, el que mirat fredament possibilitava doncs la sorpresa com així ha succeït.

Em val fins a cert punt que Moonlight acapari els premis del cinema independent en tal qualitat del film, però em sembla fora de tot lloc que aquesta pel·lícula hagi guanyat l'Oscar més preuat. Però avui al cinema com en la vida res ja ens pot sorprendre.

I no és que es tracti d'una pel·lícula dolenta, però em sembla poc més que una pel·lícula simplement, correcta. Un film produït en part per Brad Pitt i on es narra en definitiva el complicat i tràgic que pot resultar ser pobre, negre i gai al mateix temps en una gran ciutat, Miami, patir també assetjament escolar, i estar envoltat en un submón on la droga és la gran protagonista d'una vida sense esperança, i amb una mare molt més preocupada de drogar-se que del seu fill.

Moonlight és la història, d'un nen, posterior adolescent per concloure en la seva etapa adulta, i la seva evolució a través d'aquest submón. Un argument que sens dubte podria resultar interessant, ho és, un exercici cinematogràfic amb més mirades, silencis i reflexions que paraules, (diametralment oposada doncs a una de les seves competidores, Fences).

Però aquest intent molt personalitzat de relat de mesquineses humanes, resulta mancat de ritme, sovint pesat i on les transicions entre una i altra etapa, no només no resulten ben definides, sinó que també pequen d'excessiva simplificació, sovint alguns personatges com el transcendental que acull a l'inici del film al protagonista per guarir-lo de certs perills, tot just res se'ns explica d´ell, ni de la seva parella.

Moonlight és un bon compendi de xacres que habiten en un submón i on tot resulta negatiu, polsegós i putrefacte. Vida sense vida, eterna letargia cap a la desesperació. L'eternitat però sense un dia, un dia, ni un de sol d'esperança. Però el cinema és ritme, és entreteniment, és complicitat, és endinsar-nos en una història i sentir-nos partícips d'ella, la qual cosa el film en cap instant aconsegueix, prenyat d'excessiva expectació però alhora circumstancial merament epidèrmic. Embolcall sense fer forat, resignació sense lluita, lament sense redempció.

No vaig entendre el fenomen La la land, com tampoc entenc ara, el fenomen Moonlight.

Per a mi, Fences, encara amb excessiva xerrameca la primera hora, Lion i Comanchería són millors pel·lícules que les esmentades i que entre totes dues han collit 10 Oscars.

Però ja sabem que doctors té l'església, com sabem que sobre gustos no hi ha res escrit, però sincerament crec que avui aquest gran premi ha fet un flac favor al cinema, perquè com film independent de cert calat em val, però de cap manera com la millor pel·lícula al certamen Oscars 2017.

MOONLIGTH
USA 2016
110 m.
6/10