Festa Major

Pregó de la festa major de la Geltrú

Eulalia Soria 12-08-2017 11:59 Lectures 486
Eulalia Soria. Joan Maria Gibert

Eulalia Soria. Joan Maria Gibert

Autoritats, veïns i veïnes, gran i petits, molt bona tarda.

En primer lloc voldria donar agrair a la junta de l’Associació de Veïns  que tingués a bé demanar-me de fer aquest pregó. No voldria enganyar-vos, estic salivant d’emoció però amb un nus tibant a l’estómac.

Em precedeixen 10 pregoners de primera línia. Persones que coneixien de primera mà la recuperació de la festa, la història de la Geltrú, periodistes del paper i de l’audiovisual.

I jo, com podré explicar el que és per a mi la Geltrú?

Quan vaig començar a pensar en l’encàrrec del pregó -com el podria fer, què podria explicar, no se pas tantes coses, la meva història es recent de 12 anys- em vaig adonar que els meus sentiments respecte a les persones, la cultura i la manera de fer de la Geltrú s’acostava molt a la meva gran passió, teixir, eren com un gran cercle de llanes de colors, de punts diferents, uns més atapeïts altres més flonjos, una bufanda llarga i rodona que ens escalfa a tots a l’hivern, que ens cobreix les espatlles les nits de primavera.

I així vaig decidir començar la nostra bufanda. A la primera volta faré “punt rococó” un punt antic, medieval, aquell que ens recorda el castell, l’església, els carrers d’artesans, la casa del Feudal, uns carrers petits i acollidors on els nens poden jugar a pilota i on els veïns s’asseuen a la fresca les nits d’estiu.

I ara faré  el meu carrer i els meus veïns. Per la Rosita faré un punt floral, ella que des del primer any que vaig arribar cada 15 d’agost em portava l’espígol perquè em donés sort i protecció  a casa. A la Concha, un punt bucle, sempre estava a munt i avall del carrer i del barri, la recordo deixant el pa dur penjat en una bossa a la porta de casa meva per a un conill que tenia la meva filla quant era petita. A l’Anna li faré un doble punt alt, un punt  fort com era ella i com ens ho va demostrar quan la malaltia la va desafiar. Per tancar aquesta volta un punt de ret perquè sigueu on sigueu ens pugeu veure i saber el que fem.

Ara cal fer el punt per als meus veïns del carrer. Impossible fer-ne un de sol. En faré un d’estrella, un de bucle, un d’escata, un trenat... Són un amalgama tan gran, tan diferent... però jo no  els canviaria per cap altre, són els meus, veïns els que sempre són allà per ajudar, per riure per debatre, per rondinar.....

Les següents passades seran de “punt alt triple”. La Rambla del Castell i carrers del voltant, el que per a nosaltres, es la Geltrú Nova --que ara ja no ho es-- però que per a nosaltres ho serà sempre. És un punt fort que no es desfà fàcilment, que consolida  la  bufanda, donarà cos i força  al teixit. Força com la de la Carmen Rodríguez, la Carmen de la Parròquia, la dels congelats. Una dona que va lluitar sempre de valent. Fins que ens va deixar ens va ensenyar mil coses, sobretot de la parròquia. Ella era l’enllaç de la parròquia amb l’associació, ens reservava el primer banc per anar ofici el dia de Festa Major i era la persona més feliç quan compartíem amb ella la seva fe.

Ara un “punt trena” trenes de diferents color, com diferents són les persones que a poc a poc han arribat a questa zona del barri, persones d’altres ètnies i altres cultures però que s’han integrat al nostre barri.

Punt de Drac, dedicat a l’Abel, l’Enric, dos nens que aquell estiu del 77, cansats de jugar a xapes i voltar pels carrers de la Geltrú, se’ls va passar pel cap que podrien divertir-se construint un animal de fusta. Farien un dofí d’aquells que els parlaven a l’escola. Ells creien que amb quatre llistons que tenien a casa de l’Abel això estava resolt, però va ser una mica més difícil tot plegat, Al final, amb l’ajuda del Salvador (pare de l’Abel) i de son germà gran, varen acabar fent un Drac que va prendre el nom del carrer que el va veure néixer, el Tigre. Aquell que cada vegada que sortia s’havia de treure les frontisses de la porta per poder passar.

El “Punt I” grega. No us sembla que el  Km 43, els pisos de l’Olià, els de la Renfe i les casetes de Cal Marquès, són una de les potes de la I grega, i la Bòbila és l’altra i la rambla Sant Jordi es la base llarga de la lletra fins als Mossos i el pavelló? Aquets tros de barri que no sabem com serà perquè la crisi ens va deixar una gran rambla buida de persones, i plena de cotxes aparcats i en moviment, però que a poc a poc s’ha anat habitant. Uns veïns que des del primer estiu d’estar al barri s’han integrat a la festa fent el sopar a la fresca.

“Punt onada” per aquell tros de barri que toca al mar. Recordeu aquell mar que ens va portar el Moro Manani que va estabornir el Maginet a la seva barca per venir al castell a menjar-se tots els torrons i neules de Nadal?

Ara començaré a teixir records.

Unes ratlles de “punt kumbaià”, per la nostra etapa de l’escoltisme, per homenatjar la bombolla de llibertat que va ser la parròquia aquells anys difícils de la dictadura, quan teníem vetada la llengua, la cultura, la llibertat...

Ara toca el torn a les festes, i començaré amb “punt de ret” perquè pels forats puguin passar totes aquelles coses que es feien als inicis de la democràcia. Oficialment  no es feien, però tots sabíem que es feien, com quan la comissió del moment va tenir l’atreviment de portar Antaviana, o quant al 76 la Marxa de la Llibertat passa per la plaça de l’Assumpció just al final de la ballada de sardanes, amb la Santa Espina, el desplegament de la bandera catalana i la carregada de la guàrdia civil contra els presents.

Quan un jove Lluís Llach es lamentava que a ell no li censuraven les cançons i que en pensava fer una que li censurarien. I, dit i fet, va composar L’Estaca. Ja ho crec que l’hi varen censurar,  i crec que encara ens la censuren ara.

O quan, ja l’any 2008, vàrem fer un foc de camp al mig de la plaça amb els fills dels que el 76 corrien davant la guàrdia civil. I vàrem donar pa amb vi i sucre a la mitja part. Quin esglai, uns perquè feia anys que no en menjàvem, i els altres per si els nens en menjaven i es marejaven amb el vi.

El record de ser un barri amb gegants propis gràcies a uns joves tossuts que als anys 70 varen fer-ne uns. I quan als 2000 un altres joves tossuts varen fer un ball de festeig per als gegants i uns anys després vestits nous, que donaran més prestància als nostre gegants.

Les presentacions del programa de mà a cal Juanitu barber, a cal Noni, a la Ploma, al Campanar, a la Peixateria, el ... I aquell programa que sobresortia de les bústies, que no cabia enlloc però que anunciava l’arribava de la Festa Major de la Geltrú.

Les tardes de nens, la cercavila dels sentits, les vetllades musicals, el concurs de botifarra. Recordo que el primer any del concurs de botifarra, es van quedar els participants sorpresos quant el record per endur-se a casa era mitja botifarra blanca i mitja de negra i els primers premis unes cistelles per fer un bon berenar.

Un gran record es la recuperació del teatre. No podrem portar Antaviana, però la Rositeta de la Lourdes Capdet va ser la primera, Monòleg del Dafnis Balduz, un Matrimoni de Boston, El Nom, El carrer Franking  del grup L’Escotilló...

El Tomb de Foc del Drac de la Geltrú, i la Carretillada de Les Diablesses.

L’alegria dels naixements de nous entremesos populars: les Cotonines, els bessons del Drac de la Geltrú, la Mula Guita, i les Diablesses Petites.

El dia dels gos, aquell dia que es va inventar el Simó: què es pot fer el darrer dia de la festa? Doncs el gos si a més és sant Roc, que sempre es representa amb un gos als peus, dons ens ve tot perfecte.

I per sobre de tot els sopars al carrer i la Cercavila de l’Espígol, allà on ens trobem tots: grans petits, veïns i veïnes, amics per omplir el carrers d’alegria, de record de nostàlgies.

Un espígol que omple els carrers i places d’una olor màgica, que ens anuncia un ofici de Festa Major, ple d’alegria que dóna cabuda a tothom per renovar la seva devoció a Santa Maria. Aquests espígol que ens protegeix tot l’any.

Una Festa que vàrem voler fer petitona i adequada als nostres carrers, diferent de la Festa Major de Vilanova, de les festes de barri. Vàrem voler donar-li personalitat pròpia perquè si ens havien deixat el llegat de ser la Festa Major de Catalunya no podíem fallar. Les nostres juntes hem intentat fer una festa tradicional i el temps i vosaltres ens jutjareu.

Però l’estiu passa i arriba la tardor i abans de que l’hivern sens tiri al damunt, tenim la Festa Major d’Hivern, Santa Gertrudis, “Punt de flor de tardor”. Una Santa Gertrudis que, en realitat és Santa Cecília. Doncs sí, l’any de la recuperació de la festa,  la processó fa els honors a una estampa antiga de Santa Gertrudis que es guarda a la rectoria, però això no acaba de satisfer la comissió i es comença a treballar de cara a l’any següent i tenir una imatge per a la processo. L’única imatge que hi ha de la  Santa es una talla de Josep Maria Camps i Arnau que hi ha al retaule major de l’església i no era pas el cas de treure-la oi? Tot fent una batuda per tots els racons,  a les golfes de la rectoria apareix una Santa Cecília i l’Abel Massana la restaura i reconverteix en Santa Gertrudis. El que ara diríem d’optimitzar recursos, nois es que sembla ser que les imatges de poca fama són molt més cares que les més habituals.

El 1992 es recupera la processó de Corpus, festa que any rere any ha anat a més, ha tingut més carrers amb catifes, major participació a la processó, més ressò.

L’Ou com balla s’ha passat a les escales del castell, des d’on dóna la benvinguda a la Geltrú a tots aquells que ens volen visitar en tarda tant senyalada.

Ja queden poques voltes, una per donar-vos les gràcies i fer-vos un petó molt fort a tots els companys i companyes que he trobat al camí aquests darrers 12 anys. Sou molts i sou els millors sens dubte.

“Punt il·lusió”, per a la nova junta de l’Associació de Veïns  que arriba renovada, amb ganes de fer coses, de fer un barri millor, a ells gracies per anticipat per la feina que fareu.

I per tancar la nostra bufanda un punt que es pot tornar a obrir mil vegades per seguir acollint totes les persones que aniran venint.

Que es pugui obrir als coneixements, a la tolerància, a la convivència, als valors, a l’acolliment, a la llibertat de decidir, i tot allò que cada un de nosaltres hi vulguem posar.

El teixit es conclòs, jo us vull dir gràcies, Geltrú, per ser el millor barri del món, per fer-me sentir un orgull infinit de pertànyer-hi.

Ara us demano:

Geltrunencs i Geltrunenques

Fem Festa

Fem-ho amb alegria, amb música amb ball i bons àpats

Fem participar i participem

Fem que tothom se senti part del nostre col·lectiu

Fem que sigui temps de respecte i igualtat

Fem que ningú estigui sol

Ara cridem tots: Visca Catalunya i Visca la Festa Major

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlletí d'Eix Diari i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic

Mitjançant l'enviament del meu email confirmo que he llegit i accepto la política de privacitat.

Cartes a la direcció

Publica aquí el teu article d'opinió, comentari, denúncia, agraïment, etc, envia'ns un e-mail a opinio@eixdiari.cat

Promoció econòmica

A la recerca del CIT del segle XXI

Miquel Casellas

Un cop més s'ha de plantejar la seva raó de ser i s'ha d'actualitzar o fer un pensament perquè sinó la crua realitat li marcarà un futur més aviat negre. Una entitat amb 67 anys d'història i que és un clar exemple de la realitat del comerç a casa nostra

ENQUESTA WEB

El Parlament ha iniciat el tràmit per portar a la Mesa del Congrés dels Diputats la despenalització de l'eutanàsia i l'ajuda al suïcidi.

Ets partidari de la despenalització de l'eutanàsia?


No