Vilafranca, 1989

De tants anys com havia aguantat dret, aquell mur prometia ser inexpugnable. S’havia edificat seguint el traçat que des d’un despatx havia partit, trencant en miques, un territori històric per a satisfer la testosterona de certs guanyadors. O potser, qui va autoritzar que la construcció fos així, el signatari, en comptes de dolent, potser només era buròcrata. L’espurna inabastable que creixia amb la força del vent (atenció, una condició donada per la natura) va empènyer la gent, ja cremada, a desfer pedra per pedra allò que, malgrat la bona intenció, no era bo. Els murs, que només barren. I a vegades, ni tan sols.

Aquest primer d’abril reobre el Complex Aquàtic de Vilafranca després més de mig any d’escombra i drenatges. Recordareu com l’aigua va escolar-se a la sala de màquines i com el fang, encara viu en fotos de València, va embrutar-ho tot (us ho corrobora un servidor curiós). Va caure el mur. Aquella paret grisa i esprimatxada que actuava, simplement, com a límit va desplomar-se. No ho semblava a primera vista. Com a mínim, per a ulls profans. Entenc que era cosa d’experts. A hores d’ara he perdut la fe que algú surti a l’estrada per donar explicacions. Tants organismes, tantes alarmes, tants papers i ningú no havia previst que una instal·lació al costat d’un rierol, davant d’un episodi de forta pluja, no podria romandre intacte darrere d’una paret. O que, justament, l’entrada a la sala soterrada d’alt voltatge fos, tanmateix, per sobre del pas de l’aigua. “L’aigua és avisadora”, deia fa poc una arquitecta al programa Vostè Primer de RAC1. Potser nosaltres no som conseqüents. I espero que també ens alertés sobre les condicions generals de l’equipament municipal en qüestió. Gràcies a l’aigua s’ha escombrat i drenat, per fi, aquesta zona tan prometedora. I és graciós que hagi estat l’aigua, la principal promotora de la renovació del Complex Aquàtic.

Tot això sense menystenir el fet que l’Hospital Comarcal també quedés reduït pel líquid. Altre cop, silencis. És confús per als de fora, en escoltar aquesta història, adonar-se que el feu que per lògica hauria de sobreviure per apaivagar les desgràcies humanes davant la catàstrofe va ser la víctima més mortal del municipi. Entenc que en un món que vol i on volen bombes (amb el petit afegit que es veu que, fins i tot, podrien arribar a ser radioactives) haurem d’esperar, com a mínim, en aquesta contrada, que ens caiguin a sobre i ja veurem. Ja ens adreçarem als centres de salut, si encara hi són.

Per acabar, voldria fer notar que el magnífic Domenys III, en fase d’embaràs avançat (ull, una reindustrialització ben feta és la clau per al país), estarà ubicat en una zona que podria resultar inundable, a la vora de la riera de Llitrà. Ho diu el mateix curiós, que ha revisat els mapes de Protecció Civil, disponibles al buscador. Espero, doncs, que en aquesta ocasió els experts i signataris no es deixin dur per la inèrcia i, malauradament, pensin en el pitjor; en el millor per nosaltres.