Festival EVA

Repetir queixalada

Jordina Biosca 30-12-2017 14:21 Lectures 467

Fa dies que he començat a treballar en el nou dossier de propostes d’espectacles pel Festival Eva, En Veu Alta, que farem aquest proper 2018 al Penedès, a Pradell de la Teixeta i al Monestir de Sant Llorenç a Guardiola de Berguedà. La direcció artística té aquest gran condicionant, és clar: buscar i proposar any rere any espectacles nous, bons i que casin amb el nostre plantejament d’espais i territorialitat. Una i altra vegada, em miro el que ja hem fet en edicions anteriors i sempre que ho faig, em trobo amb espectacles que em requen de no haver-los pogut explotar més, de no haver-los fet més vegades.  Val a dir que els darrers anys, n’hi ha que sí que els hem repetit, i cada vegada que ho fem, m’apareix un petit neguit al ventre: pensaran, els usuaris de l’EVA, que no tenim més alternatives? Que tenim endoll amb alguns dels artistes? Que som uns ganduls i no anem a veure, durant l’any, altres espectacles susceptibles de ser contractats? Res de tot això, em responc, soleta a casa, quan hi penso. El que passa, al meu entendre, és que hi ha espectacles que poden, que haurien! de veure’s i poder-se veure dues o tres o les vegades que faci falta. Fa temps que batallo amb aquest tema i n’he parlat amb amics, amb actors, amb narradors, amb consumidors habituals de cultura... I sempre arribo al mateix punt: si som capaços d’escoltar mil vegades la mateixa cançó, d’anar a escoltar un Rèquiem cada any al Palau, si ens escarxofem a mirar una altra vegada aquella pel·lícula que tant ens agrada, si fins i tot (espero!) n’hi ha que llegim dues o més vegades el mateix llibre, per què en el món de les arts escèniques i concretament en l’apartat d’espectacles de text, costa tant repetir? Per què no hauríem de poder donar una segona oportunitat als textos i tornar-los a veure per acabar-ne d’entendre, copsar, comprendre les subtileses, detalls o formes que han pres durant l’espectacle? Precisament, el text és més difícil que una cançó, posem per cas, i en canvi, la cançó ens la repetim fins la sacietat i el text l’esbaldim amb un cop de mà.

No ens enganyéssim pas, eh? Poca gent hi ha que repeteixi espectacles de text, en aquesta terra nostra. I aquí vaig.

Penso que tot plegat rau en la dificultat i la implicació que requereix per part de l’espectador el text i, per tant, en l’esforç que demana al públic. Perquè quan parlo de text, parlo de text: de pensament, de continguts, de crítica, eh? I és clar, això requereix concentració, disposició, força..., i per tant, mirant, veient aquests espectacles, gairebé sempre acabo pensant que no n’hi ha prou amb una vegada. Que jo mateixa, quan els vaig a veure per primer cop i quan els torno a veure un cop programats al festival, sempre en trec noves idees, descobreixo coses que se m’havien escapat, considero o discrepo d’allò que ja havia donat per fet. I tot això em fa repensar el si cal proposar sempre coses noves al Festival, si no m’haig de poder donar marge, precisament, a tornar a proposar l’opció de veure-ho novament, o de, al mateix territori, tornar a apostar pel mateix espectacle per la gent que no va poder venir-hi la primera vegada. Quan parlem de l’EVA, parlem de comarques, no només d’un petit municipi: Penedès, Priorat, Berguedà... I què si ho tornem a fer? No fan reposicions, els grans teatres, de vegades? Al capdavall, a l’EVA ni fem el que fan al Nacional ni fem pagar el que fan pagar al Nacional, per tant, la qüestió econòmica queda resolta i el tràfec del desplaçament a la ciutat també ens queda anul·lat. I el plaer de poder repetir, o de rescabalar-nos del no haver-ho pogut anar a veure a la primera oportunitat, servit.

Quan em miro, doncs, les programacions dels anys anteriors, resolc tornar a apostar per alguns espectacles que ja vam proposar en edicions precedents: no passa res. Res de res, si ho fem. Per tant, em responc al dubte i abraço la bandera de la repetició: per tornar a gaudir d’allò vist, per donar opció a nous públics de veure-ho, per apostar per aquella idea dels continguts que crec absolutament reeixida. Em nego total i absolutament a entendre les arts escèniques i, en aquest cas, el món de les idees a través del text, com un simple fet consumible d’usar i tirar: les idees es plantegen, es pensen i es repensen, es contrasten i es discuteixen. És infinit el que ens poden arribar a aportar. I pensar un dia i no tornar-ho a fer més, no serveix de res. L’art ens ha de servir per estar sempre a l’aguait, per sotraguejar-nos sempre, per fer-nos veure que allò que ens estremia ahir avui ja ho veiem des d’un altre angle, que hem evolucionat, canviat.

L’art serveix per veure i generar vida de qualitat, al capdavall. I plaer. Si parléssim de peres madures acabades de collir de l’arbre, extasiants, dolces i sucoses, tothom veuria la incongruència de renunciar per sempre més a menjar-se’n una segona tenint-ne l’oportunitat. Doncs d’això parlo. Exactament d’això. A l’EVA, repetim queixalada.

 

Jordina Biosca
Narradora

Cartes a la direcció

Publica aquí el teu article d'opinió, comentari, denúncia, agraïment, etc, envia'ns un e-mail a opinio@eixdiari.cat

Promoció econòmica

A la recerca del CIT del segle XXI

Miquel Casellas

Un cop més s'ha de plantejar la seva raó de ser i s'ha d'actualitzar o fer un pensament perquè sinó la crua realitat li marcarà un futur més aviat negre. Una entitat amb 67 anys d'història i que és un clar exemple de la realitat del comerç a casa nostra

ENQUESTA WEB

Les obres més importants realitzades per la Demarcació de Costes de l'estat han convertit l'esplanada on hi aparcaven els vehicles en un sistema dunar que evitarà l'erosió natural i que ha permès convertir aquesta platja semiurbana en una platja natural.

Com valores la naturalització de la platja del Far de Vilanova?

Molt bé
Malament
M'és indiferent