Literatura

Evocació en el tombant...

Teresa Costa-Gramunt 22-01-2018 12:34 Lectures 625
Imatge coberta de 'En el tombant més allunyat dels dies' de Francesc Pasqual i Moster. Eix

Imatge coberta de 'En el tombant més allunyat dels dies' de Francesc Pasqual i Moster. Eix

Francesc Pasqual i Moster (Vilanova i la Geltrú, 1954), que es declara de vocació lectora, acaba de publicar el seu tercer llibre de poemes, En el tombant més allunyat dels dies (El Cep i la Nansa edicions).

Francesc Pasqual i Moster és un poeta contemplatiu. La seva trajectòria literària és reposada, reflexiva. En els seus poemes trobem l’evocació de moments en què en virtut d’una completa atenció als esdeveniments que tenen lloc cap endins i cap enfora de l’ésser, el seu jo poètic ajunta el temps passat amb el temps present. L’expressió d’aquests moments, que són revelació de la intensitat de l’experiència humana, es fa més diàfana que mai a En el tombant més allunyat dels dies.

Des del mateix títol l’autor evoca un tombant llunyà (dies de la infantesa, adolescència i joventut) i, això no obstant, la presència d’aquest temps radical de la primavera de la vida, i també del temps que no passa si ens referim al temps de la infància, es manifesta amb una gran precisió, com si fos viscut ahir, en el moment d’escriure: Una horabaixa, a dalt del terrat,/ t’endinsaves al riu de tu mateix. Immersió en un temps en què la vida es multiplica a través de la consciència. Consciència viscuda com un corrent d’aigua, com riu que flueix sota una aparença estàtica: Però tu, aparentment/ estàtic, t’acostaves a la font/ indòmita de tot estremiment.

La vida bull a l’interior dels cossos, sí, i es fa fecunda en les ànimes que s’enfilen en el guspireig brunzent de les mirades. Acabem d’assistir a l’instant en què l’amor s’instal·la en els ulls, en el cor, i es projecta en la mirada de l’altre.

Diu Jordi Pàmias al pròleg que encapçala En el tombant més allunyat dels dies, que Francesc Pasqual mai no cau en la pura confessió autobiogràfica. No és el mester de la poesia, la confessió descarnada, sinó que la poesia és precisament l’art de la transformació. Com a poeta he reflexionat sobre aquest fet, i sovint he arribat a la conclusió que els poetes realitzen la proesa de convertir-se en el seu propi heterònim, el model més espectacular d’aquesta transformació és Fernando Pessoa.

La memòria en tant que activitat psíquica no és estàtica i, per tant, allò que vam viure és renovat cada vegada que retornem a aquell moment àlgid que es va imprimir de forma indeleble en el més profund de l’ésser. És d’aquest pou d’on extraiem no el record estricte dels fets sinó la seva impressió. Aquesta empremta en l’ànima, entitat que participa del corporal i de l’espiritual de la nostra naturalesa humana, és el que es converteix en material poètic. No en va l’autor de En el tombant més allunyat dels dies ha dividit el seu llibre en tres apartats o estadis que ho són no només del temps sinó de la ment espiritual i sensible: Subsòl; Anamnesi; i Nuesa.

Com a fil conductor del poemari, la memòria és va desvetllant des del subsòl i entre clarobscurs, fins arribar a la plena i clara consciència de si. Cal recordar que la memòria és la constructora del jo, l’ordenador de la nostra psique. Però en un pas més el poeta se situa en la nuesa, que en el seu imaginari vindria a ser l’estadi de la supraconsciència, un cel d’experiències sense cos, esperit de la vida que ens ve anunciat, o sancionat, per la cita que clou el llibre: Ser religiós vol dir fes cas de les pròpies experiències, ser-hi lleial. En efecte: res de més sagrat que la vida que ens fa i ens uneix a la totalitat de l’existència material, sensible i espiritual al mateix temps. D’aquí ve que, en realitat, l’experiència d’aquesta totalitat no tingui temps, o que el temps es difumini en aquesta experiència.

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

Les obres més importants realitzades per la Demarcació de Costes de l'estat han convertit l'esplanada on hi aparcaven els vehicles en un sistema dunar que evitarà l'erosió natural i que ha permès convertir aquesta platja semiurbana en una platja natural.

Com valores la naturalització de la platja del Far de Vilanova?

Molt bé
Malament
M'és indiferent