Genets negres i altres ratlles

Cal celebrar l’aparició en el panorama literari català del llibre de poemes Genets negres i altres ratlles (coedició de Cafè Central i Llibres del Segle), d’Stephen Crane (1871-1900) en la traducció de D. Sam Abrams. El professor Abrams mateix signa el pròleg que de manera curosa, detallada, posa en antecedents els lectors sobre aquesta figura, ja canònica i indiscutible, de la poesia nord-americana moderna, si bé aquí encara és massa desconeguda, tot i ser una baula essencial entre la poesia pre-moderna on trobem Emerson, Poe o Dickinson, i la moderna de Frost, Williams, Pound o Eliot.

Stephen Crane, que va morir amb tan sols 27 anys d’edat, va ser un escriptor prolífic i versàtil: va publicar novel·les, contes, reportatges, articles. Com diu D. Sam Abrams en la seva introducció al personatge i a la seva obra, Crane «pertany a la gran estirp dels escriptors-periodistes», que inclou figures de l’alçada de Kipling, Hemmingway, Steinbeck, Orwell, Greene, Capote, Mailer. I afegeix que «la seva obra poètica és breu però intensa».

En efecte. L’obra poètica de Stephen Crane només compta 136 poemes, encara que és possible que amb el trànsit dels viatges, o perduts en algunes pàgines de diaris n’hi hagi algun més. Com sigui, és a través d’aquests 136 poemes documentats que Stephen Crane entra en la literatura amb la força d’un genet. El seu estil sorprèn per la modernitat tant de la forma com del fons: sintètics i despullats de tota retòrica, Crane llança al món les seves ‘ratlles’ (versos) amb una veu directa, intensa, crítica, innovadora cent per cent, i dura i vital com era ell. L’apassionaven tres temes: la religió, el periodisme i la guerra, tal com es trasllueix dels seus versos.

L’edició que ara s’ha publicat en català 125 anys després de la primera publicació en anglès respecta la voluntat de Crane, que «volia que la seva poesia fos publicada íntegrament en majúscula imitant, per una banda la universalitat de les inscripcions greco-llatines, i, de l’altra, la urgència dels telegrames, dels titulars dels diaris i dels cartells i anuncis de promoció al carrer». Tot pràctiques de la modernitat més urbana. En aquest context, podem pensar que a Stephen Crane li hauria agradat publicar les seves ‘ratlles’ en un tuit atès que aquesta forma tan popular pròpia del segle XXI obliga a sintetitzar el discurs, a concentrar el missatge. Cosa que no vol dir rebaixar el to vehement, el pensament lliure i utilitzar el poder comunicatiu de les metàfores contundents com les que es troben en la poesia de Crane, que mai no escriu baldament: amb una consciència del moment en què viu a flor de pell, denuncia sense por el discurs oficial de l’època. Hores d’ara es posaria les mans al cap i amb els seus versos escrits en majúscula assenyalaria l’actual mandatari a La Casa Blanca presoner de la fatxenderia que el porta a engegar guerres i diu que les acaba.

Per a mi, la llengua universal és la traducció, la qual cosa fa que des de la distància del temps, de la cultura i de la sensibilitat ambient, avui puguem llegir Stephen Crane a través de la impecabilitat de la traducció de D. Sam Abrams d’aquestes ‘ratlles’ amb un interrogant: «Envoltat d’un món negre, raonava/ sense saber on dirigir els meus passo./ I vaig veure el riu veloç dels homes/ que corria incessant/ ple de cares àvides,/ un torrent de deisg./ Els vaig cridar,/ “On aneu? Què veieu?”. El retrat del nostre temps se’ns fa tan clar, en aquests versos, que esgarrifa. Perquè de manera genèrica sembla que poc sabem on anem ni què veiem, llevat del que veuen les ments lúcides com la d’Stephen Crane, que sempre n’hi ha.