Les ales de Tanit

Les ales de Tanit (La Banya edicions), així es titula el darrer recull de poemes de la barcelonina Fe Ferré Ferraté amb arrels a la població de Cabassers, al Priorat. En el pròleg que encapçala la publicació, Aleix Ferrater Gabarró afirma que «les ales són vida». En efecte: una figura amb ales evoca l’impuls de la vida, el vol de l’esperit en el cos bategant, l’enlairament de la mateixa poesia en les ales del temps.

Però qui és, Tanit? Tanit (o Tinnit), que l’antropologia relaciona amb la deessa lunar Astarté, és una deessa fenícia, púnica o cartaginesa, com també es coneix aquesta deessa de la fertilitat i el nodriment. Encara que se’n sap poc, de Tanit, perquè la història ha estat injusta amb els navegants fenicis i Roma va destruir el regne de Cartago en la darrera de les guerres púniques. Però cal no oblidar que van ser els fenicis qui van portar a la península ibèrica l’escriptura, el torn per fer ceràmica, noves formes de vestir, la púrpura, l’oli, el vi i també divinitats de la Mediterrània com Tanit, una imatge de la qual trobem a Eivissa. Impressiona el seu capteniment senyorívol com en vaig viure una forta impressió quan l’estiu del 1999 vam visitar el temple de Tanit a la ciutat de Nora, a Sardenya, la ciutat portuària que van compartir púnics, fenicis i romans. En les ruïnes del temple es conserven tofets (tombes púniques). En les esteles funeràries dels tofets es poden trobar gravats signes de la deessa Tanit: un triangle travessat per dalt per una barra horitzontal i coronat per una rodona.

Tanit, també coneguda com «la Balaat», la Senyora en paral·lel al déu Baal Hammon, en algunes de les seves imatges se la presenta alada, tal vegada perquè un dels éssers consagrats a la deessa eren els coloms. O, simplement, perquè entre les deesses de l’antiguitat hi abunden les imatges alades que vindrien a significar el seu rol entre el cel i la terra, entre l’espiritual i el terrenal de l’existència.

És en aquest sentit existencial que cal situar els poemes de Les ales de Tanit, que l’autora ha dividit en quatre apartats, i sempre sota el signe de la lluna i les seves fases: La lluna a l’arc de la memòria, on la poeta en el seu sentiment de pèrdua fa memòria del pare; La tempesta de lluna, on la poeta se situa en l’actualitat plena d’angoixa vital i immersa en guerres incomprensibles i en reclama la pau; Vestida de mar i lluna, amb què la poeta dedica a les seves filles els versos més lírics sobre la fertilitat i l’impuls lluminós de la vida en la creació; i La lluna al melic, poderosa imatge de la potència i centralitat de la vida que s’encarna en els néts.

En els poemes de Les ales de Tanit, de Fe Ferré Ferraté, trobem el recorregut vital entre la mort i la vida, on sempre és la vida la que malgrat el dolor i la sofrença s’imposa. I és que en realitat res no mor, tot és viu, fins i tot en sentit orgànic en una concepció cíclica de la vida on tot reneix. Com la mateixa lluna, icona present en la imaginació poètica de l’autora com quan escriu, sàvia de ser mare doble en la seva condició d’àvia: «Deixa’m explicar-te un conte rebel/ amb ales de lluna i versos antics...»