Un altre estil, com a antídot, com a esperança

Érem al maig de 2011, en plena crisi. Eleccions municipals amb un tauler de joc on l’única novetat era l’aparició d’una candidatura mig fantasma de Plataforma per Catalunya, que per cert va tenir un 5% dels vots. Res de bo. I els resultats electorals produïen un canvi de govern, amb una coalició PSC-PP, amb el Joan Sans com a alcalde, que ja havia estat regidor des de l’any 1999. Renovació, així doncs, força relativa.

Al final del 2012 l’Arboç es situava en el 18è poble més endeutat de la província de Tarragona i ocupava el lloc 252 de tot l’Estat espanyol. El deute ascendia als gairebé 8 milions d’euros, que representaven uns 1.450 € per habitant. Amb dos governs successius d’ERC i CiU, havien estat anys de borratxera econòmica a l’Ajuntament, amb la construcció de múltiples equipaments públics, alguns d’ells clarament hiperdimensionats per al nostre municipi, com la piscina coberta o el centre polivalent, amb un teatre amb capacitat per 350 espectadors i de disseny gens versàtil, i una sala polivalent per a 1.000 persones. Les festes majors eren de traca i mocador, artistes de primera línia aterraven pomposament al nostre municipi,… si les perspectives d’activitat cultural del municipi es mesuressin pels equipaments culturals en construcció, l’Arboç hagués estat a l’avantguarda del país. Però ai la crisi, la crisi que tothom s’esperava i ningú preveia. El govern entrant ho tenia certament difícil i ja se’n va fer un fart d’explicar, arreu i sempre que podia, el perill que corrien les arques públiques després de l’”era del broc gros”. Tot i així, ningú va moure un dit per fer una auditoria, que hagués permès saber on érem i aprendre dels errors comesos.

Amb 8 anys de govern del PSC, hem comprovat que la seva solució es basa en un tàndem perillós de serveis públics externalitzats, amb noves privatitzacions (l’escola de música, la brigada municipal o la neteja d’edificis públics) i retallada constant de la capacitat tècnica de l’Ajuntament per a fer-ne seguiment. I és perillós, i molt, perquè el tàndem suposa entregar el control dels nostres serveis públics a empreses multinacionals com Ferrovial, CESPA o Sorea, sense capacitat pública per a la seva fiscalització i control. I tot amb l’argument d’un estalvi econòmic gens justificat i ple de dogmatisme. I no ho diu la CUP! En abastament d’aigua potable, l’Agència Catalana de l’Aigua reconeix que les tarifes dels serveis d’abastament d’aigües privatitzats són un 25% més cares que les dels serveis d’abastament prestats per empreses públiques. El «Tribunal de Cuentas» Espanyol en l’informe de fiscalització del sector públic de l’exercici 2011 afegia que a més del sobrecost, en el cas de l’aigua, hi havia un 30% més de pèrdues a la xarxa i un 15,5% menys d’inversió. En aquest mateix informe es recull que el cost de la recollida de brossa és un 26,67% més car en els serveis privatitzats i que en la neteja el cost és un 71,47% més car. I en els casos on no hi ha sobrecost aparent, el que hi ha és una important davallada de la qualitat del servei.

És evident que tota aquesta venda a l’engròs d’allò públic espolsa responsabilitats i feina a l’equip de govern. També amb el dret a l’habitatge, durant aquesta legislatura, a proposta de la CUP, ens van dir que era massa feina fer un cens d’habitatges buits. Res més lluny d’un govern d’esquerres, senyors!

És en aquest context que neix la CUP, com a antídot necessari, per transformar des de l’arrel aquest poble que tenim i les seves dinàmiques, i per no haver de retornar a errors passats. La solució, al nostre entendre, està lluny d’experiments electorals sense més lògica que fer-se amb el poder, sense més programa que “el poder”.

Com és “l’altre estil”?

L’altre estil és el que es crea amb la consciència clara que una candidatura a l’Ajuntament necessita d’espais de debat i del treball col·lectiu permanent, tant a l’oposició com al govern. És aquell que es compromet amb la creació d’espais de contrapoder, generadors de vida al poble, perquè la millor manera de dir és fer i l’altre estil ho té clar.

El que té clar que una candidatura a l’Ajuntament no pot ser mai una raó de ser, un objectiu “per se”. A l’Arboç sabem molt bé què ens passa amb la professionalització de la política i quan l’ajuntament es converteix en un trampolí per arribar a ser un polític professional. En tenim força exemples, passats i presents. Per això, “l’altre estil” ha de passar necessàriament per la renovació de càrrecs i per la no professionalització de la política.

L’altre estil és també el que sap que les línies mestres de l’acció de govern han de ser sempre acompanyar, dinamitzar i fomentar, abandonant les polítiques de clientelisme, assistencialisme i individualisme, i repensant com abordem les necessitats de la població i planifiquem i executem les diverses respostes als reptes que tenim com a poble.

La CUP va néixer per generar esperança, amb el nostre estil, l’antídot necessari!