Radiografia d'un adéu

Tots tres miraven a l'horitzó des de la terrassa de casa. Amb la mirada mig perduda, intentaven guardar a la retina el record d'aquell paisatge tot fent-ne imatges mentals, com qui guarda una fotografia al disc dur de l'ordinador. Des de l'anunci de la noticia, ja feia quinze minuts, ningú no obria boca. El silenci s'havia apoderat de l'ambient i regnava sobre les ments de pares i fill. Amb un nus a la gola, tractaven d'assimilar que aquest no era un dinar qualsevol, sinó el primer dels últims que farien en aquell indret del litoral català.

Després de gairebé vint anys estiuejant a Cubelles, aquestes eren les darreres vacances a un pis que representava tota una vida pel fill petit de la família. Aquest era el punt i final a tants estius de (re)descobrir la vida envoltat d'amics i família i deslliurat de preocupacions. En definitiva, era l'adéu definitiu a la infància i l'adolescència; el tancament d'una etapa i el començament d'una altra. Una curiosa al·legoria sobre el punt de partida de la vida adulta.

Tot i això, valia la pena quedar-se amb la part positiva de tots aquells anys, en lloc de l'amargor del moment present. Pensava que, com en l'amor, sempre és millor haver viscut una gran experiència que arriba a la seva fi que no pas haver defugit la felicitat per temor al seu caràcter efímer. Però la nostàlgia és una poderosa enemiga que mai marxa massa lluny i sovint l'assaltava amb un cúmul de records feliços, espurnes d'un passat idealitzat que ara semblava consumir-se dia rere dia a l'espera de l'últim adéu.

Havien passat dos mesos, i l'anunci d'aquell calorós migdia de finals de juliol estava a punt de convertir-se en una realitat. El darrer estiu a l'apartament de Cubelles havia estat plàcid, relaxat i divertit a parts iguals, i ara, a mesura que s'apropava el moment, començaven a aflorar els fantasmes de les últimes experiències. L'últim passeig per la platja, l'últim sopar amb els amics al bar del poble, l'últim bany a la piscina, l'última nit de festa... la clàssica melancolia de finals d'estiu cobrava ara una dimensió totalment diferent, desconeguda fins llavors.

Aquestes no eren les darreres postals d'un estiu més. No eren l'últim record abans d'iniciar un nou estiu al poble de tota la vida. Aquest cop era definitiu. I aquell paisatge que havia intentat memoritzar des de la terrassa de casa seva ja no tornaria mai a la seva vida.

Trobaria a faltar Cubelles.

"Trobaré... a faltar Cubelles".