Relats confinats

La felicitat era allò

Des de la terrassa,

Contemplo terrats vilanovins. I el campanar, estoic.

Callo i sento cantar els ocells, fan xivarri quan se’n van a dormir.

Ensumo les alfàbregues i el roser que fa tanta olor. M’encanten les margarides al capvespre.

Des de la terrassa,

M’assalten records d’infància. No m’hi resisteixo i em deixo endur... Aparec a cals avis. Allà sempre és dissabte. Gronxador, caseta vermella i quarto groc. El balancí i l’Abuelito.

Hi torno a ser, ens sento fer soroll quan pugem les escales. M’hi passejo i flairo de nou els macarrons de la iaia, els millors del món!; l’Abuelito seu al balancí, a la tele hi fan Bonanza; nosaltres ens hem tancat al quarto groc, o som a la caseta fent de les nostres; el gronxador no para quiet i la iaia feineja a la cuina.

Surto a la terrassa i m’hi trobo l’Abuelito que llegeix el diari sota un sol de migdia que fa espetegar les pedres. El seu món: cossis pintats de vermell, envellits pel pas del temps i la intempèrie; els geranis hi llueixen preciosos. Entro dins de casa i ens sento riure. Avis, netes i tiet, la felicitat senzilla dels dissabtes.

Des de la terrassa,

El sé a prop, l’Abuelito.

I m’agrada que sigui així, tan senzill com aleshores.





També et pot interessar